dijous, 28 de juny del 2012

De llardons, alls, cebes i altres impertinències


El Quin Monzó escriu de la coca de llardons, sense llardons, tot reivindicant el nom de les coses. Té més raó que un sant. Els greixons (és així com anomenem els llardons a Osona) eren una menja de pobre, quan jo era jove, i a mi m’agraden amb bogeria; sempre que estiguin ben premsats, al seu punt just. Potser és perquè tenia un veí carnisser, que un cop a la setmana feia greixons i inundava casa meva amb l’olor llaminera que deixen quan es fan. Una olor que avui encara m’exalta la pituïtària sempre que la sento, cada vegada menys. Avui s’han convertit en aliment de rics: he arribat a no comprar-ne perquè el seu preu era tal que em semblava que em m’aixecaven la camisa.
És ben cert que l’anatema que ha sofert el colesterol, abundant en greixos, és la causa principal de la seva expulsió de la coca d’ídem. En canvi però, com és que hi ha sopa d’all sense all? L’all és una hortalissa apreciada fins per la inquisició culinària, i en canvi he trobat sopes d’all insípides on, si hi ha all com diu la carta, hi és en quantitats tant ínfimes que costaria trobar-lo fins amb el sincrotró ALBA, que es veu que ho veu tot i tot. També he menjat harira sense pebre o arrossos al curry sense curry; i flams d’ou sense ou, calamarcets amb ceba sense ceba, xili sense xili, i així anar fent. En treuen el pebre o el xili perquè no piqui, quan la gràcia d’aquests cuinats excel·lents és la coentor que ens deixa i que ens fa veure una mica més de vi. El curry ni pica ni té gust de curry, de tant com l’aigualeixen a base de crema de llet. Finalment, l’all: l’escaliven, el trinxen i li arrenquen el cor perquè el cuinat no empastifi l’alè de turistes, executius i llepafils diversos.
M’apropio de l’ensaïmada que també esmenta el Monzó. Un amic mallorquí sempre corregia els qui pronunciaven ensiamada en lloc d’ensaïmada: “Es diu ensaïmada perquè porta saïm!”, deia. Esclar que molts no sabien, ni saben, què és el saïm.