dimarts, 19 de juny del 2012

Ipanema


Aquesta noia de la fotografia és Heloisa Eneida Menezes Paes Pinto, la noia d’Ipanema, que es va convertir en cançó per obra i gràcia d’Antonio Carlos Jobim i Vinicius de Morâes, que per allà un ja llunyà 1962 la van cantar per primera vegada a Copacabana, al club Au Bon Gourmet. Aleshores jo tenia 8 anys, però encara recordo com aquesta bossa nova sonava per la ràdio; aleshores ja em va semblar un corrent formidable de color enmig del franquisme gris.
Hi ha moltes llegendes entorn d’aquesta cançó, que ha estat versionada a pler per multitud de músics. Cantada sempre a mitja veu, el ritme i l’estructura són extraordinàriament suggerents. Un s’imagina assegut a l’ombra d’un dia d’estiu, d’aquells que inciten a la mandra, quan alguna cosa desvetlla l’instint mig adormit: és el cos ondulant, en el moviment natural de la noia que travessa el sol impenitent d’una avinguda davant d’uns ulls clucs. Un ulls que, en un homenatge sincer al cos d’una dona, s’obren lentament i miren i miren la bellesa que desfila al seu davant. Uns ulls que es tanquen de nou i que imaginen paraules...

Olha que coisa mais linda, mais cheia de graça
É ela a menina que vem e que passa
Num doce balanço caminho do mar.
Moça do corpo dourado, do sol de Ipanema
O seu balançado é mais que um poema
é a coisa mais linda que eu já vi passar.

Paraules, notes i mirades que solament el sentir masculí del món femení sap valorar en la seva justa mesura, gestos que solament un home pot apreciar en una dona: “El seu moviment és més que un poema: és la cosa més bella que he vist passar mai!”.  La noia d’Ipanema, després de cinquanta anys, encara camina, bella i suggerent, cap a la platja i jo respiro alleujat. Visca la vida!