dilluns, 23 de juliol del 2012

La cultura del diner o el diner de la cultura

El dia 10 d’aquest mes escrivia sobre els cooperants de cap de setmana, com Ana Belén i Víctor Manuel, que una vegada aconseguit el bany popular se’n tornen a casa a banyar-se a la piscina i a prendre’s el whisky amb gel del Perito Moreno. Ara cal tornar al món autodenominat de la cultura, perquè sembla que aquesta és patrimoni solament d’uns quants privilegiats que surten dia si dia també als diaris. I hi tornem perquè han aixecat el crit al cel quan se’ls ha anunciat que apujaran l’IVA, es a dir, quan els han tocat la butxaca a ells. No en tenen prou amb rondinar a decibels exorbitants, sinó que personatges com un tal Ricardo Romanos escriu: “Pero don Mariano y su derecha mamporrera se han empeñado en devolvernos a las cavernas. Dicen que confían en "la mayoría silenciosa" para que no se desborden las calles. ¿Y tú? ¿Te vas a poner un parche en la boca?”. Quan se senten tocats, hem d’anar tots a salvar-los. Mentrestant, a través de subvencions ingents, els contribuents hem estat finançant les seves obres tan si ens agradaven com si no. Potser en lloc de queixar-se tant, caldria que es posessin a pensar si ells no s’haurien d’abaixar els sous també, vist com viuen molts dels culturalistes del país. Posar-se a pensar com abaratir els espectacles, fent-los més modestos, menys pirotècnia inútil, més adaptats a les circumstàncies i al moment que ens toca de viure. Sinó, fa l’efecte que la cridòria va més destinada a mantenir privilegis que no pas a defensar la cultura.

P.D. Per cert, on és el senyor Boadella, no el veig, no el sento...