La Gala
Vull concentrar aquestes ratlles en dos col·lectius ben
diferents que aquests dies s’acosten per a reclamar diners: els empleats de TMB
i els cineastes de l’Acadèmia Catalana del Cinema. Sota una lleugera capa de reivindicació
social, en realitat solament s’amaga la cridòria per la conservació de sous i
privilegis. Els uns diuen que van a la vaga perquè s’han apujat les tarifes del
transport públic; els altres mosseguen barroerament la mà que els peix reclamant
una cultura per a tothom. Als primers, en realitat, els seus conciutadans els
importen un rave fregit i convoquen una aturada pels dies en què, a la ciutat
de Barcelona, hi ha un congrés important que podria ajudar a molts a treure el
ventre de penes. Als altres tan se’ls en fot si tenim cinema per a tothom, en
català i de qualitat; els cal conservar subvencions, prebendes i glamour per sobre de qualsevol crisi. De
debò els importa a uns i altres que veïns, amics o coneguts estiguin a l’atur i
a punt d’esgotar-ne la prestació? Ras i curt: els interessa la seva butxaca i
prou.
Jo no he estat mai empleat públic i subsidiat; he treballat
sempre a l’empresa privada o bé per compte propi (autònom). Us puc assegurar, a
funcionaris i demés, que no hi regalen res. Cada dia, quan arribes a la feina,
saps que t’hauràs de guanyar no el sou, sinó el lloc de treball, la pervivència
a la feina, quan no és la supervivència. Ara sembla que només són els “no
privats” els qui paguen les retallades, perquè són els únics que bramen, però
els seus companys no ho fan perquè ja no els queda ni veu ni seu. No trobo
justificable aquetes actituds insolidàries i corporatives que solament pretenen
el benefici propi i miop.
Per
això us convido a escoltar, si teniu temps i ganes, el senyor Miguel Àngel
Arias, president del comitè d'empresa de TMB, i a veure la gala dels Gaudí. El
primer és una mostra de la pobre argumentació d’una vaga inapropiada, d’un sindicalisme
tronat; el segon, un exemple de potineria espectacular.
