Duros a quatre pessetes

A mi em fa l’efecte que Sheldon Adelson ens ven duros a quatre pessetes, i també crec que ningú no en ven de duros a quatre pessetes (excepte a la boutade de Rusiñol). És preocupant que els nostres polítics obrin ulls con taronges davant d’uns quants milions, agitats amb segones, davant dels seus nassos àvids d’història. Ja fa molts anys que vaig aprendre que en aquesta vida ningú no regala res, i menys un capitalista l’objectiu del qual és fer diners ràpid, com més millor, pagant el mínim d’impostos i utilitzant camins obscurs si cal. I el joc no és precisament un dels negocis més nets que existeixen.

No puc entendre com gent intel·ligent es deixen enlluernar pels diners fàcils, que no exigeixen gaire esforç i amb resultats (teòrics) a curt termini. Aquesta miopia sempre m’ha tingut distret, perquè afecta compulsivament a ments dirigents que haurien de veure millor que ningú els negocis de fireta. I no és així; sempre acaben caient a la trampa i solen deixar un rastre de desil·lusió, quan no desastres irrecuperables. Que no serveix de precedent el cas dels Monegros, el projecte Gran Scala? En què ha acabat? Doncs en una presa de pèl massiva. Algú es creu que Adelson ve aquí a crear riquesa, o a fer-se ric? S’ha pensat en la despesa energètica que representa: aigua, electricitat? Quin cost ambiental tindrà? I diuen que s’hi podrà fumar! Els hotelers i restauradors del país estaran contents.

Potser fóra millor optar per inversions amb rendiments més permanents, més arrelats al país, més treballats. Els negocis fàcils no han estat mai duradors. Quin valor afegit aporta un casino, que no sigui el d’apoderar-se, sense miraments i amb avantatge vergonyant, dels diners de la gent? Algú em pot explicar quina bestiesa no és jugar-se els quartos a l’atzar? Que no s’ha entès encara que de riquesa només se’n crea treballant, creant, inventant, suant, perdent, guanyant? L’experiència, per dues vegades en 30 anys, de l’enganyifa immobiliària hauria de ser suficient; convertir una necessitat, com és l’habitatge, en objecte d’especulació ha estat un error enorme que ens ha dut a la ruïna. No hi tornem!

I l’Adelson no ens aixeca pas la camisa, sinó que són els nostres dirigents que s’abaixen els pantalons. No comprem duros a quatre pessetes. No existeixen.