Francament, l’alarmisme papanates m’enerva. Mai en tota la història els catalans havíem estat tan ben protegits del fred com ara amb sistemes de calefacció prou eficients com per aguantar fredorades intenses; a què treu cap doncs agitar el papu de la gelada? Cert que sempre hi ha persones que pateixen amb més rigor les inclemències extremes del temps, però... sempre com ara! Acostumats a una societat malferida per l’obsessió de la seguretat no podem resignar-nos a què la naturalesa, ni que sigui de tan en tant, faci el què li dona la gana i se’n vagi de burilla per camins extrems. I en Tomàs n’és un exemple eficaç. No es cansa de fer prediccions, això sí en condicional. I jo no em canso de preguntar-me, de què carai serveix una predicció que cal vetllar perquè la seva fiabilitat fa riure? Sempre s’acaba amb un “ho haurem de seguir de prop”. És evident que preveure qualsevol cosa és complicat; el futur sempre ha estat una preocupació molt humana i els profetes han abundat al llarg i ample de la història però, francament, si tot el què ens pot oferir la ciència meteorològica és el que en Tomàs ens canta cada dia per la TV bé podríem estalviar-nos alguna pela prescindint d’endevins fútils.
Ah! Però n’hi ha que li fan el joc a en Tomàs Molina. Na Tatiana Sisquella, des de la seva tribu particular, truca ràpidament a una senyora bielorussa, si no recordo malament, per a preguntar-li com ens hem d’abrigar davant del perill siberià. Na Tatiana –no serà un nom bielorús?–, na Tati pels amics, pregunta a la senyora per les capes que ens calen per no morir en l’intent d’afrontar quatre graus sota zero! La senyora que va sorgir del fred li respon que menys quatre graus no és fred, que el fred comença a menys quaranta! Xof! Gran lliçó d’humilitat. I que de capes res –allò de la ceba que agrada tant a les senyores–, que el què cal és una bona samarreta, un bon abric i un bon calçat. Amb sabates de taló no es combat gaire la rasca, ni amb gerseiets, ni rebequetes ni manyanites.
Bon Tomàs, apreciada Tatiana –Tati pels amics– no gaire lluny de Barcelona, a Torelló, a 90 km, els anys vuitanta vam passar un hivern prou dur, amb temperatures de -13, -14 o -15°C i ja ho veieu, sóc aquí ben viu. No vaig necessitar afegir res a la meva indumentària. El què ens cal de veres és sentit comú: si fa fred, abriguem-nos. I ja està.
