Darwin de nou

Darwin va teoritzar sobre l’evolució de les espècies, basada en la selecció natural dels individus: sobreviuen els qui millor s’adapten. Portats per un sentiment humanista, els científics de l’època van acceptar amb naturalitat que les espècies experimenten canvis al llarg del temps, perquè sinó s’extingeixen davant dels canvis de l’entorn. Contràriament, que aquesta evolució estigués regida per una selecció natural, no els va semblar tant bé i la van combatre. Duts per principis morals, no podien acceptar que l’home fos el llop de l’home. Encara que finalment la idea es va acceptar, ho van fer deixant l’espècie humana a part: no era possible tornar a la llei de la selva.

Aquests dies observo com, a causa del problema de l’atur, es fan reportatges als mitjans sobre com aconseguir feines, sobre llocs de treball a l’estranger, cursos de formació i altres. Veig també el programa “Mestres” a TV3 i el pensament dels ensenyants. Escolto opinions de sociòlegs a les tertúlies de Catalunya Ràdio o RAC1. De manera explícita, potser no del tot conscient, es fa una lloança de l’esforç, de l’excel·lència, de formar persones “preparades”, mentalment fortes, flexibles, etc., etc. Vaig trobant que, de mica en mica, es va cap a la selecció (natural?) de les persones: les que no s’adiguin amb aquests models d’individu no tindran un lloc mínimament còmode en el medi actual. Eduquem en la competència i la competitivitat i això genera violència, la violència lluita i la lluita l’anul·lació del feble. Els qui no s’adaptin, no tenen futur.

És la meva una visió esbiaixada, negativa, equivocada? Doncs estaria bé que algú em tragués ràpidament del meu error i Darwin no tingués raó. O que em convencés de què, malgrat la bondat del pensament darwinià, la humanitat n’està exempta pel sol fet d’estar feta d’humans.