Ja fa dies que la veu histriònica de l’Alicia em ressona
orelles endins: s’ha cregut que és la presidenta de la Generalitat a l’ombra i
s’enfada i remuga quan algú belluga alguna cosa al país sense el seu permís. A
mi em sembla que s’equivoca i que, envalentida per uns resultats conjunturals,
pensa que ara sí que sí, que convertirà Catalunya en el que vol el PP: una
sucursal pagadora de Madrid, callada, contenta, folklòrica i sempre disposada a
deixar-se fer. Ella doblegarà, com els agrada dir als messetaris, la mesella Catalunya. Potser és la vanitat, com diu el
President Pujol, el que la perd. També la vanitat, i també l’ambició política.
Se li nota quan va a Madrid i es passeja entre ministres amb el seu somriure
esperpèntic, lluint una imatge que, a voltes, li dona un aire de ravalera.
L’Alicia s’equivoca, tanmateix, en dues coses. Com d’altres
unionistes, només usa el seu escó al Parlament com a aparador per mostrar-se a
la política espanyola en postures diverses que a voltes, i com diu en Màrius,
són desenraonades o ofensives. Com quan assalta Òmnium Cultural: és
desenraonada perquè l’entitat està poc subvencionada i viu majorment de les
aportacions dels socis; és ofensiva perquè sap que toca la fibra de molts
patriotes. Tot però li dóna punts a Espanya. En definitiva, un escó per l’Alicia,
i per extensió a qualsevol altre unionista, és perdre un treballador per
Catalunya. D’altra banda, l’erra en pensar que pot peperitzar Catalunya. Aquest és un país de pensament ocult, amb una
arrel molt enfonsada a la terra, que no paga traïdors i que, a la llarga,
sempre acaba passant factura a l’actitud doble, a l’actitud caragirada.
“El pensament català
rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”, va escriure
Francesc Pujols. Apunti-s’ho, Alicia, i, en la profunditat de la seva neurona,
pregunti’s si no l’estarà cagant.
