Crec que els homes del temps, en general, va predir prou bé
el temps que faria i que més afinament és gairebé impossible. Tots podem
comprendre que una bufada de vent pot engegar pel pedregar una predicció; el
temps és així, boig, canviant i, si em permeteu... imprevisible. Però com que
els humans necessitem conèixer el futur pressionem homes i mitjans perquè ens
proporcionin una bona profecia.
Què fa doncs que les ires dels ciutadans descarreguin sobre
les testes dels molines, mauris, nadals, cordomins i companyia?
Jo crec que no són pas els errors que cometen, com ja he dit del tot
comprensibles, sinó les formes, la presentació, el farciment. L’acudit de
Ventura & Coromina a La Vanguardia del dia 7 de febrer ho il·lustra amb
santa clarividència. Els meteoròlegs d’ara fan por. Més que oferir-nos
prediccions ens amenacen amb desastres, en definitiva... exageren. Ens parlen
del fred com si fos una maledicció, de la pluja com si fos del diluvi, dels
llamps amb efectes de bomba nuclear, de núvols com platets voladors i així anar
fent. Les temperatures han de batre rècords, i també els litres caiguts i els
centímetres de neu i l’alçada de les onades. I aquesta manera de presentar fa
que molts oients es muntin un pel·lícula, en lloc de fer-se una imatge de la
realitat que pot ser.
Homes i dones del temps, baixeu del núvol, peus a terra,
sentit comú. El temps és el que és i prou. El meu avi, quan feia fred, deia que
era hivern.
