Avui he sentit per TV3 la Montserrat Comas, magistrada de
l'Audiència Provincial de Barcelona, expresidenta de l'Observatori contra la
Violència Domèstica i de Gènere, parlar de les cinc morts de dones que s’han
produït aquest gener. El seu discurs m’ha semblat prou enraonat i coherent a l’hora
d’enfocar un tema tant greu. Ha arribat un moment però, en que ha comparat
aquesta violència amb la que ha exercit ETA, en el sentit de la repercussió que
té als mitjans i entre la societat. Per això ha demanat la “col·laboració i la
implicació de tota la societat” per tal d’aturar aquesta xacra. Podríem
discutir si la comparació entre ambdues formes de violència són comparables o
no, però el què m’impulsa a escriure aquestes ratlles és l’apel·lació que fa a
la corresponsabilitat ciutadana.
Quan l’administració no és capaç, ni amb el patrimoni de la
violència, acabar amb algun problema d’ordre es dirigeix als administrats per tal
de que l’ajudi. La impotència de l’administració provoca les crides de la
classe política: tots ens hem d’implicar, denunciar... Quan l’administració no
pot, vol convertir-nos a tots en policies del veí. No hi puc estar en més
desacord, ningú no és el guardià dels seus conciutadans. A la Venècia dels dux hi havia una mena de bústies anomenades “bocca
di leone”. Els venecians que consideraven que algun ciutadà havia comès un
delicte, podien escriure-ho en un paperet i dipositar-lo dins la “bocca” i el “leone” ja s’encarregava de mossegar. El poder havia convertit a
tothom en policia i, en nom d’aquestes delacions, es van cometre un nombre
elevadíssim d’injustícies a causa de falses denúncies. Que l’home em fa el
salt, el denuncio per robatori; que el veí no em deixa viure, l’acuso de
robatori; i així anar fent. Com que les denúncies eren anònimes, com ara
internet, no hi havia perill de veure’s emmerdat en casos de fals testimoni,
insults o difamació. Avui, si hi afegim que un home acusat de violència de gènere és
immediatament detingut i considerat culpable fins que es demostri el contrari,
entendrem que un hom hagi d’anar amb molt de compte a l’hora de fer segons
quines insinuacions.
Hi ha dos principis que provoquen el rebuig instintiu a la
col·laboració amb els cossos repressius. Primer: la col·laboració està en
proporció indirecta al control que l’administració exerceix sobre la
ciutadania; a més control, menys col·laboració. Segon: la col·laboració és
directament proporcional a la confiança que inspira la llei –policia, jutges, fiscals...–
al ciutadà. Amb lleis cada vegada més restrictives
i amb col·lectius tan discutits, com són mossos i judicatura, encara es pretén
la col·laboració del poble. Em sembla francament excessiu.
Les “bocca di leone” van acabar essent
elements de control dels propis ciutadans en benefici d’una pretesa “sicurezza della Repubblica”, per
descomptat “sereníssima”.
