dijous, 19 de gener del 2012

Del femellisme imperant (II)


La Joana Bonet es pregunta (El Rum-rum, La Vanguardia, 18-I-2012) perquè hi ha tantes dones que volen uns pits més grossos. En fa una bona anàlisi i fins un recorregut per la història de diferents estratègies femenines per estar sempre boniques. Està bé l’article, excepte per una constant que presideixen les anàlisis femenines sobre les misèries femenines: la falta total d’autocrítica. D’una manera o d’una altra sempre acaben donant la culpa als homes, a la societat (masclista sempre) dels seus patiments de gènere. Així, na Joana finalitza el seu article dient que cada dia més homes es fan engreixar el penis. Direm ara que la mida de la tita masculina és l’equivalent als pits femenins en matèria d’atributs sexuals? D’una manera o d’una altra la senyora Bonet, al llarg del seu article, deixa anar que, vulguis que no, si una dona entafora silicona a les seves mamelles és perquè els agrada als homes; fins i tot insinua que com que la majoria de cirurgians plàstics són masculins... I doncs, els homes s’operen perquè a les dones els agraden els pitos llargs?
No em sembla pas malament que homes i dones tinguin cura del seu cos, vagin nets i endreçats i que utilitzin la coqueteria per a sentir-se millor i agradar als altres. Altra cosa és la persecució malaltissa d’un ideal inexistent de bellesa, el 90-60-90, que du a moltes dones a convertir-se en espantalls artificials, a penjadors de maquillatge, roba, complements i implants; dones, en definitiva, de plàstic.  Una actitud que no fa distincions: les feministes i femellistes reclamen el dret a tota aquesta faramalla. Com a home he de dir que em fa por trobar-me una dona que, en la intimitat, allà on som ella i jo, no fóra res més que un pilot de fornitures. Em faria respecte i angúnia tocar uns pits de silicona! I si se m’esbotzen entre els dits? No, jo prefereixo les coses netes i naturals.
L’estiu és l’època de la pedra de toc pels cossos. Un hom va de vacances i es passeja, va al restaurant, a comprar i a la platja. Aquelles mateixes persones que has vist més o menys vestides, que has pensat que tenien un cos prou atractiu, es despullen ara, davant dels teus ulls sobre la sorra. Aquell veí atlètic, aquella dona atractiva, es transformen en penjarelles anodines quan es treuen la roba. D’entre tants cossos al sol, molt pocs, poquíssims, se salven. La majoria som panxuts, camacurts, arrugats, pitcaiguts o cuixagrossos. En definitiva, a la pràctica, la perfecció no existeix. Tot era un canaló amb el farcit mediocre. No se’n lliura ningú, ni homes ni dones, però aquestes últimes s’entesten, molt més que els primers, en aparentar el què no són, en convertir-se en andròmines artificials. Els homes, si em permeteu una victòria pírrica, no ens ho agafem tan a la valenta i elles, per justificar-se, ens titllen de barroers. Tot són maneres de veure-ho.
En definitiva, s’agrairia un punt de vista femení sobre aquesta necessitat de les dones d’embotxar-se al cos allò que no tenen; un punt de vista crític, sense necessitat de recórrer a la contrapart per a explicar-ho. Tot un  repte.