La boutade de la Lucía

Fa uns dies, la gran Lucía Etxebarría, ens deia que deixava d'escriure perquè no li sortia a compte: resulta que la piratejaven tant que no podia viure de la literatura. Amb els altaveus a tot volum, ho va anunciar a tort i a dret. Jo ja m'havia recuperat del disgust, ja m'havia fet a la idea d'haver de prescindir de la seva prosa meravellosa, lliure seguidora de genis veritables: sempre ha escrit  obres "inspirades per...". Ha exhibit una sexualitat ambigua i mal justificada. Però el que més m'ha sorprès sempre és la quantitat de vivències personals que contenen els seus articles, són tantes que ni la senyora Fletcher la guanya amb tants d'assassinats; tants que no cabrien al cementiri de Montjuïc. Sembla que als seus quaranta cinc hagi viscut dues vides, sobretot pel què fa a amants i experiències sexuals espaterrants.

Doncs bé, ara, la Lucía ens diu que no, que no deixarà d'escriure. Lucía rectifica, diu La Vanguardia. I tot perquè el Govern d'Espanya anuncia que revalida la llei Sinde i que això ho canvia tot: ara sí que podrà viure de la seva mà escriptora. Quin disgust! Jo que havia trobat algú emprenyat de debò de tanta còpia pirata i que era capaç de renunciar a la seva pròpia vocació per retre exemple de sacrifici. I ho anuncia "por lo bajini", en veu baixa, sense altaveus. Havia de ser així, per a no disgustar els puristes com jo, que encara creiem en la gratuïtat de l'exercici d'escriure. Perquè escriure bé és gratis: per molta gramàtica o ortografia, o periodisme, que haguem estudiat, si un hom no té charme a l'hora d'ajuntar paraules de manera natural, ja pot anar fent.

Quin disgust que m'has donat Lucía, quin disgust!