De víctimes i botxins

A Euskadi, i Espanya, es parla ara del final d’ETA. Hi ha dues postures divergents, que no són pas d’ara, sobre com s’ha de solucionar el final del terrorisme: els uns voldrien benvolença amb els gudaris i d’altres no en volen ni sentir parlar. Els uns volen un final pactat i tranquil i d’altres volen el càstig i la humiliació del vençut. Curiosament, aquests darrers, coincideixen amb els qui, amb la democràcia nova de trinca, van posar la condició d’oblidar la guerra civil (sobretot la postguerra); demanaven i demanaven generositat als vençuts pel bé comú. Aquests, en una mostra de magnanimitat humil, van acceptar el silenci i solament van demanar poder honorar els qui havien defensat la legalitat. Avui, els vencedors, encara posen pals a les rodes a la tercera generació d’aquelles víctimes de la barbàrie negant exhumacions o rebutjant la revisió de processos.

Quan es va redactar la constitució, el senyor Manuel Fraga hi va participar i influir de manera decisiva, vetllant els interessos dels franquistes i procurant una transició que no fes perillar prebendes i hisendes. Cert, va ser un dels pares de la magnífica Constitución Española i ara sembla que molts li agraeixen la seva aportació. A mi em fa vergonya que un personatge com aquest hagués estat un dels redactors de la carta que ens feia lliures. Possiblement va ser necessari, però que ara se’l vulgui considerar un personatge de rellevància històrica em sembla, més que excessiu, immoral. Ahir l’ínclit Juan Carlos Girauta – ex-director de La Razón, col·laborador de la COPE i del pamflet electrònic Libertat digital– va fer una defensa aferrissada de don Manolo i va cridar per Catalunya Ràdio que Fraga no havia signat mai cap sentència de mort, que això ho feien els jutges. El senyor Girauta encara era a Olot a fer barretines quan Fraga donava el seu “enterado” a la sentència de mort de Grimau durant el consell de ministres del 19 d’abril de 1963. En efecte, Fraga no va signar la sentència de Grimau, però li va negar l’indult: cap dels 19 ministres que hi van assistir va votar en contra, entre ells Fraga.

Són coses com aquesta que em produeixen la vergonya de què parlava. Que personatges com Girauta necessitin defensar impresentables con Fraga Iribarne per justificar-se ells mateixos. Gent jove com ell, incapaços de fer l’esforç d’entendre que un personatge insensible a la vida no pot ser-ne mai un defensor.

Cadascú ha de viure amb els seus fantasmes i el senyor Fraga també. A més, Fraga no necessita defensa i ell tampoc la voldria.

_______________________________________________

Al seu blog, Ricardo J. Royo-Villanova escrivia fa uns dies:

“La Guardia Civil, que era quien tenía que haber llevado a cabo la ejecución, se negó a participar en el asesinato que estaba a punto de cometerse. La Capitanía General de Madrid, que era la segunda instancia, se negó a nombrar un pelotón de fusilamiento, así que finalmente, la sentencia fue ejecutada por 12 soldados de reemplazo asustados -e inocentes, estos sí- que descerrajaron 27 tiros en el cuerpo torturado de Grimau. El teniente al mando tuvo que rematarlo con tres tiros de gracia, y con ello inició un periplo de psiquiatra en psiquiatra porque nunca pudo superar lo que le habían obligado a hacer.

¿A ustedes les parece justo que Julián Grimau esté muerto y don Manuel Fraga, que mandó matarle, viva aún? A mí, y a muchos como yo, no.

Pero no deseamos que se muera.”

Doncs això.