No pot
desprendre’s ni canviar el tronat cotxe que té: és la seva eina de treball. Com
que és vell, ha d’anar sovint al mecànic i pagar unes factures que, en el
moment en què es produeixen, fan trontollar l’economia familiar. En Pere no du
a reparar els seus electrodomèstics: ja fa anys que se’ls arregla ell mateix;
la seva dona sargeix la roba i fins i tot encola soles de sabata. Ella, malgrat
que és mestra, ara fa feines a casa: munta peces de plàstic i cobra en negre,
perquè sinó el poc que guanya es quedaria en res. Ja fa anys que no van de
vacances perquè no en tenen, i si en tinguessin no seria possible de marxar:
han renunciat a moltes coses per a poder pagar la universitat dels fills. Ni en
Pere ni la Roser no han tingut mai mitja hora per a esmorzar, no gasten en bars
perquè un tallat cada dia són 70 € al mes que guarden per imprevistos. Gimnàs?
Què és això? No els cal “passejar”. En Pere camina del cotxe fins a casa del
client perquè no sempre es pot aparcar a prop; la Roser du la feina feta a peu,
malgrat que l’empresa és al polígon i li cal mitja hora d’anar i mitja de
tornar. De parking no en tenen: el cotxe sempre ha dormit al carrer. Ja fa anys
que van haver de disposar d’un pla d’estalvi
per fer front a una mala temporada: en Pere va patir una pneumònia que
el va tenir més de dos mesos sense ingressos.
En Pere i la
Roser, malgrat els revessos, no es queixen perquè han renunciat a molt per a
obtenir més. Així, prefereixen que els fills estudiïn que no pas anar al
restaurant. I la renúncia no és sacrifici per ells, perquè es guanyen el que es
gasten i coneixen el valor de les seves decisions, un valor que no és en diners
sinó que es basa en la satisfacció de merèixer el fruit del què s’ha sembrat.
La
meva dona cobra per pagament delegat i, malgrat participar de les retallades de
sou, no té ni de lluny la garantia de la feina assegurada. O sigui que, d’una
manera o d’una altra, també contribueixo a fer viable el país. I no ens
queixem! Miro enllà de la meva petita realitat i veig gent que les passen molt
pitjor que nosaltres, com el Pere i la Roser, i penso que persones com el Jordi
Giménez Cabrillana (La Vanguardia, 8-XII-2012) no ens ajuden gens. Crec que els
funcionaris són certament privilegiats per no haver de pensar en guanyar-se
cada dia, no ja el sou, sinó el lloc de treball. Jo, que sóc autònom com el
Pere, tampoc em queixo amic Jordi, tampoc em queixo.
