dilluns, 17 de maig de 2010

El senyor Xavier Sardà i el seu EEEEGGGGOOO

Hi ha persones que, malgrat la seva saviesa, procuren passar per la vida amb humilitat: aquesta és la seva grandesa. En canvi n'hi ha d'altres que es creuen els àrbitres del món i procuren passejar la seva estultícia plantificada en una bandera com la de la Plaza de Colón de Madrid. Això és el que els converteix en miralls inerts, víctimes de la imatge que mai seran.

Aquest és el cas del Senyor Xavier Sardà que avui, dia 17 de maig de 2010, al Matí de Catalunya Radio, ens ha demostrat com es fa per ser la vedet malgrat tots, tot i tothom. Amb l'aquiescència l'amic Fuentes rient-li les gràcies (fins i tot s'ha deixat intervenir en l'entrevista al Senyor Trias, esmenant-li la plana!).

Primer s'ha dedicat a amargar la victòria als culés discutint, quan no toca, un model que s'ha demostrat durant 7 anys eficient. Jo mateix no combrego amb certes actituds del President Laporta, però no li nego el pa i la sal en la gestió acurada i eficaç dels actius del club. Avui no tocava, Senyor Sardà: l'oportunitat també és una virtut. Que el Senyor Sardà tingui un ego com una catedral, no el fa posseïdor de la veritat única.

Després ha defensat a capa i espasa l'Alcalde Hereu, deixant anar la perla de què no ha de dimitir perquè, al cap i a la fi, ha guanyat una de les opcions que s'havia donat en opció. Això ja és mala fe. No tenint-ne prou, nega la participació al poble i menysté l'opinió que el mateix Hereu va demanar. Que el Senyor Sardà tingui un ego com una catedral, no el fa posseïdor de la veritat única.

Finalment, ens presenta un document sonor del franquisme per demostrar-nos que els feixistes també van desenterrar republicans amb honors. Una befa a les víctimes, una interpretació malintencionada de la realitat històrica. Com que tot s'ha de limitar a desenterrar uns quants ossos? Com que no s'han de jutjar als culpables? És que el franquisme no va jutjar els “dolents”?

Sortir per la tele a dir el que li roti durant anys en programes de qualitat dubtosa (malgrat les audiències), no dóna butlla per dir el què li passi per la barretina fotent-se del mort i del qui el vetlla. Aquesta mena de personatges, a qui “la nostra ràdio” cedeix amablement els seus micròfons, duen a polèmiques estèrils, com estèril és el seu pensament. Senyor Sardà, faci-s'ho mirar, que ja té una edat i poc temps perquè li repassin els baixos. I retiri's, cregui'm; segur que encara li queda, al cervell, alguna neurona que, degudament tractada, li guarda una gota de dignitat.

P.D. Que el Senyor Sardà tingui un ego com una catedral, no el fa posseïdor de la veritat única.


jaume molsosa