Ahir vaig sentir per la ràdio una entrevista a l'actor Josep Mª Pou. No és un actor que em faci un goig especial, doncs crec, en la meva pobra opinió, que sobreaactua en les seves interpretacions. Els seus darrers triomfs l'han dut a dirigir dos teatres: un a Madrid i l'altre a Barcelona. En un exercici de política teatral, ens alliçona afirmant que cal aprofitar “aquesta” coincidència per estrènyer llaços amb la capital del regne. Amaneix això amb ampul·loses frases, que deixen traslluir un ego difícil de dominar. Ras i curt: el Sr. Pou s'ho creu.Aprofito aquesta intervenció per escriure sobre els actors que actuen sempre, quan són al teatre i quan no. Perquè, senzillament, no són naturals; perquè semblen els seus personatges. I no un personatge, sinó que fan una mescla difícilment assumible, intel·ligible, que va des de Hamlet al Manelic. En moltes manifestacions cíviques es convida un actor a llegir el missatge final que el recita com si es tractés del darrer acte d'una tragèdia grega. Em sap greu, però no puc evitar pensar que és patètic.
Ho personifico en el Josep Mª Pou perquè avui per avui és el paradigma, crec, d'aquesta actitud petulant que ens deixa a la resta dels mortals en un pla secundari, incapaços de tocar i entendre el glamour que destil·len les senyores i senyors de la faràndula. Que s'ho mengin amb patates.
