dijous, 7 d’octubre de 2010

Calavera atònita...?

(Prèvia: Manllevo la formidable expressió del recordat Jesús Moncada). La “calavera atònita” de la diputada Montserrat Tura és el paradigma del polític evadit de la realitat a qui toca, ara, baixar del núvol. Es sorprèn la senyora Tura de què l’obra de govern socialista no estigui prou valorada, i troba injust que no se li doni el valor que té.
Quan s’és pare cal pensar que el mínim que hem de donar als fills és la cobertura de les necessitats materials: menjar, vestir, sanitat... Però això no deixen de ser mínims, obligacions legals, deures elementals, generalment fàcils de complir. Ja no són tan fàcils d’assumir, i més difícils de regalar les necessitats immaterials: afecte, temps, dedicació, valors, autoestima, etc. Ras i curt: molts pares pensen que havent canviat el bolquer, endollat el biberó i vestit el camacurt amb Cati-Mini ja està tot fet. I no.
Doncs el socialisme català, potser en record del vell materialisme històric, encara pensa que havent fet carreteres, línies de metro i convertit Barcelona en un monstre, els catalans ja hauríem d’estar contents i agraïts. Des de temps pretèrits fa que dura aquesta postura, de quan el benaurat Obiols ja pretenia destronar l’incombustible Pujol amb atacs inútils a l’obra del seu oponent. Creure que l’ànima del país no mereix atenció, que un president que s’entrebanca quan diu més de tres paraules en català, quan algú esmenta com si res una “crosta catalanista”, quan personatges com Celestino Corbacho són el número tres, quan professionals de la política com Miquel Iceta, amb una cara que no s’aguanta, ens escup que “volem un debat en castellà perquè volem que arribi a tothom”... tot fa pensar que les dones i homes d’aquest govern no han entès res.
Ometen fàcilment que una obra monumental, com és el TGV, s’oblida ràpidament quan es rebaixen els sous dels mestres, per exemple. Perquè? Doncs perquè el TGV no beneficia ni al 30% de la ciutadania, i la rebaixa és permanent a la butxaca. Quan ens venen una pel•lícula d’esquerres, i apliquen penalitzacions als menys afavorits. Gestos com l’augment dels trams de l’IRPF no deixen de castigar rendes del treball, mentre les de capital continuen sense con-tribuir al repartiment efectiu de la riquesa generada. Quan ens diuen que mai havíem tingut tant autogovern com ara, es pregunten si aquest és tot l’autogovern que volem els catalans? Perdoneu, algú ho havia de dir: “el més”, “més que mai”, “mai com ara”, és com no dir res.
A tot això cal afegir l’estranya actitud de la Diputada: quan ens diu que és injust que no se la valori, ho fa amb una impostació de retret, com renyant-nos per la nostra pobra visió. Aquesta forma de tractar-nos, com si fóssim criatures que no entenem allò que es fa “pel nostre bé”, és una actitud paternalista ridícula i macarrònica que no escau a socialistes que es diuen ser una opció de progrés. Aquesta actitud mostra descarnadament la manca total d’autocrítica que llueix el socialisme català (no fos cas que caiguéssim en un revisionisme antirevolucionari!). El mateix president engega tots els coets de l’orgull per l’obra feta, mentre nega l’evident guirigall del tripartit.
Amiga Montserrat: autocrítica, país, independència (ni que sigui federal), orgull català, autoestima dels ciutadans, grup parlamentari propi, menys corbachos i chacons i icetes. Més atenció a l’ànima del poble, a les arrels del territori. I, sobretot, replantegeu els gastats principis del socialisme utòpic.