dilluns, 19 de març de 2012

Rasquera pica

Rasquera és a la Ribera d’Ebre, ben a prop del gran riu, i té poc més de nou-cents habitants i un alcalde trempat que es diu Bernat Pellisa. Un alcalde que juga fort. Immergit en la noble tasca de salvar el poble de la ruïna, no ha dubtat en plantejar als seus conciutadans la possibilitat de plantificar al municipi un camp immens de maria per a subministrar a l’Asociación Barcelonesa Cannábica De Autoconsumo (ABCDA) les fulles de la seva addicció. Presumeix de tenir 25 propietaris que han ofert les seves finques pel cultiu (quin propietari amb terres a guaret no ho faria) i 250 persones que ja han presentat sol·licitud de feina a l’explotació (amb sis-cents mil aturats, no és estrany). Ha portat al poble uns advocats mudats, sense corbata, que, a porta tancada, han explicat als rasquerans els beneficis que els durà el cultiu de la maria. A més, promou una fundació per a l’estudi d’aquesta meravella de la natura que, sembla, menys els peus plans ho cura tot.
El bon Pellisa, amb un esperit democràtic lloable, va convocar un referèndum per a decidir si es posa en marxa l'empresa; caldria el 75% de “sis” per a tirar-la endavant. Ara, es dona compte que el 75% serà difícil d’assolir, ha dimitit del Consell Comarcal i s’ha donat de baixa d’ERC “per no polititzar l’afer”. Com que no n’hi ha prou ara ha amenaçat amb dimitir, ell i tot l’equip de govern.
Només dos apunts. Caldria que un procés com el que ha engegat l’amic Pellisa fos molt i molt transparent i el debat obert. Reunir els vilatans en un lloc tancat i clavar-los un rentat de barret a càrrec dels defensors del projecte, em sona a mètode sectari, immoral. Fiar el futur de Rasquera, un poble amb cabra pròpia, al consum addictiu d’una colla de fumats em sembla més aviat pervers. D’altra banda, l’amenaça de dimitir és rastrera. Al senyor Pellisa no l’han escollit per a plantar cànnabis a les eixutes terres del seu poble, sinó per regir el seu destí global durant quatre anys: i doncs, a treballar. Si no pot plantar la maria, que planti faves. L’endemà del “no”, de la derrota, com a bon català ha d’agafar l’eina i tornar al tros. Dimitir en aquest cas és cosa de covards innobles. Amic Pellisa, quan a un hom li pica es rasca, però penca.