dimarts, 13 de març de 2012

L’hora del pati

A ran d’un article de MaiteGutiérrez a La Vanguardia del dia 12 de març m’han vingut a la memòria els anys d’escola, i sobretot “l’hora del pati”. He de dir que jo no tinc un record gaire agradable dels meus anys escolars; més de dotze cursos amb els “hermanos” de La Salle i la dissort d’ensopegar professors no massa lúcids i violents m’han marcat la memòria. Només se salven els patis, carrer a part. Allà sí que era feliç jugant al què fos, lluny de la mirada torquemadiana del frare de torn, procuràvem esbravar-nos de mala manera. S’hi valia tot, dintre de les normes que nosaltres mateixos dictàvem i qui si no les respectava era bandejat sense massa miraments. I ens barallàvem i muntàvem guerres a cops de roc, aprenent així que les guerres poden deixar-te ferides i que t’hi pots fer mal. Solucionàvem conflictes, a les bones o a les males, i respectàvem els qui posaven pau. Si jugàvem a futbol, a “taqui gol” perquè calia repartir el camp, ho fèiem sense àrbitres ni senyos, i funcionava: “falta, falta!”, cridava algú, i es plantava la pilota. Si jugàvem a flèndit, calia no travessar les ratlles i respectar les distàncies i, sobretot, no llaurar. Si era a cavall-fort, s’admetien les patacades de tota mena i potència: el què comptava era ensorrar-lo i no s’hi valien els ais i uis d’alguns gallines. I així vam créixer, i ens vam fer grans. A mi, us ho puc ben assegurar, em va fotre més la classe que el pati.
Ara resulta que hi ha pedagogs que volen posar mà als patis. Què coi és això de què els nens juguin al què els agrada? No pot ser, cal posar-hi ordre , regular-ne els jocs i revifar-ne d’antics (a mi m’agrada molt de jugar a caliues, però potser als nens d’avui no gens). Per a arribar a conclusions certament discutibles, l’article no dubta en fer diferències sexuals i divideix el pati entre masculí i femení i, tota vegada que el Ges passa per Torelló, la periodista aprofita per dir-nos que les pobres nenes queden relegades i els seus jocs es fan “invisibles”! Grandiosa hipèrbole! Si les dones ja són invisibles al pati de l’escola i a partir dels 30... Bé, deixem-ho córrer. Solament dir que per la majoria dels homes no hi ha dona invisible i en canvi si que hi ha dones invisibles per a les pròpies dones. Però això es un altre tema. Tornem al pati, que és més divertit. A l’escola Thau, de Barcelona, fan experiments que no van:
...la filosofia que també segueixen al centre Thau: convivència i diversitat. Ja fa tres cursos que van retirar la pilota de l'esbarjo els dijous. Què va passar llavors? "Els nens jugaven a imitar personatges de sèries de dibuixos, a tocar i parar o a fet i amagar, però no sortien d'aquí. Els alumnes deien que el dia sense pilota era el pitjor de la setmana i d'alguna manera ens vam adonar que hi havia un punt de creativitat soterrat”.
Creativitat soterrada, carai quin concepte pel pati! Com que la cosa no tenia futur ha provocat “que aquest curs hagin iniciat un projecte educatiu entorn del joc. Han recuperat activitats tradicionals amb l'ajuda de l'expert Oriol Ripoll, els tutors i els professors d'educació física s'hi han implicat i treballen aquests aspectes amb els alumnes, i els monitors del pati i de l'hora del menjador també han estat formats i aprofiten el material de gimnàstica”. Ara, “surten al pati i formen diversos grups de manera espontània”, tal com es pot veure a la fotografia en la qual un “grup espontani”, ordenadet i ben format, practica el noble i creatiu esport de la cursa de sacs, sota l’atenta mirada de la senyo.
És lloable, evidentment, l’esforç dels mestres, però estèril i el què és pitjor gens bo pels alumnes. El pati és quan tens l’oportunitat d’allunyar-te de l’autoritat, de decidir les teves regles, d’exercir el poder, de posar pau i treva als conflictes, d’aprendre que sempre n’hi ha una de més valenta que tu i tot, tot, tot, sense la intervenció dels adults. El pati no és una extensió de la classe, del món del mestre, sinó l’espai on aprenem a viure autònomament. Ara, quan algú es fa una rascada al pati, se’n va corrents al la senyo que li curi i aprofita per queixar-se si ha estat culpa d’algú; nosaltres acompanyàvem el ferit a la font, li rentàvem la rascada i aprofitàvem per avisar de que ser un xivato era mala cosa.
El pati en definitiva, era l’espai de l’anarquia escolar absoluta, on unes regles mai escrites i que tothom sabia, el feien extremament disciplinat. Nanos del país, aixequeu-vos! Per un pati lliure i sense baldes!