dilluns, 5 de març de 2012

La mare de totes les rotondes

Voldria felicitar l’Antoni Puigverd pel seu article de divendres 2 de març a La Vanguardia. La seva anàlisi del PSC usant l’analogia rotondística em sembla magnífic i encertat. A mi em passa alguna cosa semblant amb les rotondes: el seu excés demostra que l’ésser humà és l’únic animal capaç de complicar les coses més fàcils. Aquesta habilitat és d’una profunditat inesgotable. Deixant a part el símil polític, voldria aportar la meva pròpia experiència sobre aquestes monstruositats arquitectòniques.
Hi ha, resumint, dues menes de rotondes: les petites i les grans. Les de diàmetre petit són inútils perquè no deixen espai a la maniobra; les útils són les grans, que permeten les incorporacions i sortides amb la superfície suficient com per no entretenir el tràfic i aportar seguretat. Fins aquí bé, però quan la rotonda deixa de ser gran i es converteix en enorme la seva inútil fastuositat és manifesta. De primer, la rotonda no era més que una plaça al voltant de la qual els conductors miraven d’endevinar, en un amena de joc, la sortida adequada. De mica en mica, ministeris i ajuntaments van anar transformant la seva funció merament ordenadora en una mena de galeria d’exposicions artístiques de la mena més diversa. Autèntics i mastodòntics espantalls ha aparegut per les carreteres del país. D’altres vegades, la vegetació que s’hi planta és paradoxal: a Osona, prop de sant Hipòlit, de primer hi van posar palmeres, arbres típics de la regió. Quan algú els va dir que bé, però que potser a l’hivern la seva salut se’n ressentiria ho van canviar de seguida: oliveres, també arbres molt propis del país.
Per motius personals visito amb certa freqüència la ciutat d’Alcanyís. Fa uns anys va començar la construcció del que de bon primer es va anomenar Ciudad del Motor i que ha acabat amb el bonic i nostrat Motorland, per allò de la globalització lingüística. En definitiva, un circuit automobilístic que per sí mateix ja mereixeria un tractat. Per a facilitar els accessos a la instal·lació als aficionats, responsables i polítics van prémer l’accelerador perquè el Ministerio construís la demandada variant, d’altra banda necessària. Es va aconseguir i, per posar la cirereta al pastís hi van construir dues rotondes formidables. Són dos cercles de més de 15o m de diàmetre de terra argilosa i desèrtica al mig dels quals s’hi ha plantat mitja dotzena de miserables oliveres i, evidentment, dues “escultures” informes de pare desconegut. En total, cada rotonda significa un recorregut de gairebé mig quilòmetre, per la qual cosa si un hom les ha de travessar totes dues dona una volta (mai més ben dit) de més d’un quilòmetre. Quan comences el recorregut, uns grans rètols indiquen les diferents sortides, però, com que el desplaçament s’allarga, quan hi arribes ja no et recordes d’on passes i amb cartells tan aclaridors com “camino” no et faciliten les coses.
Us recomano que si aneu per Alcanyís, ni que sigui per curiositat malsana, feu un volt per aquestes superbes rotondes. La panoràmica circular és espectacular. Això sí, no us distragueu excessivament: us podríeu trobar encantats, marejats i esmaperduts en un cercle diabòlic infinit. Rotund!


P.D. Malgrat que he recercat per tot l’espectre www no he pogut trobar una imatge millor. Prometo que quan vagi per Alcanyís hi faré una fotografia, panoràmica per descomptat.