dimecres, 7 de març de 2012

A rebolcades amb l’herència, encara, o Rigoberta Menchú, maia

Em van sorprendre les declaracions de Rigoberta Menchú a Catalunya Ràdio del passat 2 de març; sorprendre i entristir pel fet de què una Premi Nobel de la Pau hagi derivat cap a postures que entenc no gaire modèliques. De primer carrega contra occident amb una crítica oberta al sistema democràtic, segons ella implantat pels europeus al seu país, i expressa obertament els seus dubtes sobre la seva idoneïtat  per a conduir el seu poble, un poble indígena diu ella. Diria que, o bé a la senyora Menchú no li agrada ara la democràcia o bé la confon amb el sistema polític. Res a veure una cosa amb l’altra. Es pot no estar d’acord amb el capitalisme però, això no ens ha de fer dubtar de la democràcia. Entenc certament perillosa aquesta deriva.
Després, contempla la realitat des de dues endogàmies: la de les dones i la del poble maia. Si es vol governar un país, si es vol influir al món, un Premi Nobel ha de tenir la capacitat de no quedar-se en cercles reduïts; no pot limitar-se a problemes tribals (amb tot el respecte), sinó que la seva mirada ha d’anar molt més enllà: una dona sàvia ha de parlar per tots, les que són dones i els que no i els que són maies i els que no.
Finalment, parla de l’herència que occident els ha deixat. En un text anterior ja parlava jo d’herències, en concret la que deixem als nostres fills, i deia aleshores que tothom ha de carregar amb la deixa dels antecessors. Sigui bona o dolenta. Ara la senyora Menchú sembla espolsar-se, excusar-se, en occident per a justificar un fracàs personal polític. En les dues ocasions que s’ha presentat a les eleccions al seu país, Guatemala, ha obtingut uns resultats mediocres; a les darrers del 2011, amb una coalició de diversos partits, va quedar en sisena posició amb un 16,16% dels vots. No és massa enraonat donar la culpa ara a una història que va acabar ja fa uns quants lustres. Amb això no vull exculpar als “conquistadores” de les bestieses que van cometre estossinant i convertint a cops de creu. El que entenc és que cal aixecar-se d’una vegada, deixar de llepar-se les ferides i moure’s. Tenim el què tenim i prou. Es pot mantenir memòria històrica, es poden honorar avantpassats i reivindicar l’orgull de poble. Però cal caminar i deixar de banda raonaments que no duen enlloc més que a disquisicions estèrils. Occident té la culpa que té i el poble maia i la senyora Menchú tenen el dret i l’obligació de posar-se en marxa i de lluitar pel futur. Transmetre laments no ens ho podem permetre. El que calen són missatges de confiança i fe en les possibilitats pròpies i, sobretot, en les dels nostres fills.
Per tot això m’han sorprès i inquietat les paraules de la senyora Menchú, que, penso, han estat pronunciades no des d’una defensa del poble, dels febles, sinó des del fracàs personal. Una postura certament gens noble, o Nobel.


Podeu sentir l'entrevista completa.