dimarts, 22 de setembre de 2020

Massa castellà

Així mateix titula el seu article a l’Ara Albert Branchadell, professor de l’UAB, on critica l’ex-Consellera de Cultura Vilallonga per haver renyat diputats i directius per l’ús massa freqüent del castellà al Parlament i als mitjans. Resumint l’article, Branchadell diu que tot acaba en la llei, concretament en l’article 6 de l’Estatut d’Autonomia, que diu que “totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials”.

Deu ser cert això que diu l’Estatut –jo no llegeixo mai lleis, no hi tinc el més mínim interès i ja tinc qui ho fa per mi–, el que passa és que una llegua és més oficial que l’altra, i que mentre als que ens expressem en català ens hem de sentir sovint allò de “hable en cristiano”, els que ho fan en castellà sempre troben qui els correspon. També crec que si l’Estatut diu el que diu és perquè des de Madrid es va “cepillar” el text, i segur que el tema de la llengua va ser especialment rebaixat pel ribot espanyolista. Diu Branchadell que no pot ser que “hi hagi membres del Govern que menyspreïn la norma institucional bàsica de Catalunya”. No vull pas parlar d’aquest punt, que mereixeria tota una tesi en desobediència de lleis bàsiques, perquè els incompliments que n’ha fet el Gobierno espanyol de la seva gloriosa Constitución són incomptables i flagrants. Al seu costat, el cas del que ell vol denunciar és la xocolata del lloro.

Probablement envaït pel l’imperi de la llei que ens ofega, Branchadell ho fia tot a la justícia, a obeir les normes que “entre todos –uns més que d’altres– nos hemos dado” i diu que l’ex-consellera Vilallonga “renyi els diputats per expressar-se en castellà és absolutament reprovable”. Molt bé, potser sí, o potser no –que això dependrà de punts de vista i d’interpretacions–, però em sembla molt més reprovable que no es permeti parlar en català al Congreso de los Diputados de Madrid. O això el senyor Branchadell no ho ha observat? A Madrid, prohibit el català, a Catalunya obligatori el castellà.

Deixant la llei a part, que és una cosa que als llecs ens fa més aviat angúnia, hi ha altres coses que haurien corregir aquests diputats que s’expressen en l’idioma de l’invasor: el poc respecte que demostren per la llengua pròpia del país, el menyspreu amb que la tracten i la manca absoluta d’educació envers els ciutadans que la parlen. Si com diuen ells, més de la meitat de Catalunya s’expressa en castellà, no és per altra cosa que per un Decreto de Nueva Planta que un fatídic Borbó va dictar pel canal de l’”ordeno y mando” i per les invasions migratòries impulsades pels gobiernos de Franco. No fotem!

Mentre que nosaltres demanem amb educació “en català si us plau” des d’una colla de maleducats ens posen totes les dificultats –legals i il·legals possibles per impedir la dignificació i la recuperació del català. Quan Catalunya sigui independent, que ho serà, jo votaré perquè la única llengua oficial al país sigui el català. Que ja està bé, carai!