dissabte, 5 de setembre de 2020

En defensa de Messi (i prou)

Només escriuré una vegada sobre Messi i prou, i serà per defensar-lo del munt de bocamolls que s’han dedicat a deixar-lo més verd que la menta els darrer dies: no teniu vergonya!
Aquest home menut i juganer, que sense cap esforç aparent és capaç de fer el que vol amb la pilota ha donat més dies, i anys, de glòria al barcelonisme que cap altre; ni en Kubala. Els qui tenim una edat vam viure molts i molts anys en que l’únic equip que hi havia a Espanya era el Madrid. Un any rere l’altre, amb les ajudes que vulgueu, els blancs es proclamaven campions de tot, mentre els culés s’havien de conformar amb campionats de segona línia. Fins que un marrec va sortir a la tele dient “recorda’m” no va parar de guanyar títols, i sempre ha demostrat una professionalitat, un sacrifici i una dedicació com pocs jugadors han fet. Diuen alguns que si no hagués estat per companys com Xavi o Iniesta ell no hagués arribat tant alt; potser sí, però del que estic ben segur es que ni Xavi ni Iniesta ni tots plegats hagueren fet el mateix sense Messi.
L’acusen de pessetero. Sí, vol guanyar diners i defensa, com faríem tots, els seus interessos i si ha cobrat una pasta gansa és perquè tots ho hem vist “normal”: el millor jugador del món i de la història –fins ara– ha de cobrar “anormal”. Algú pensa que encara hi ha jugadors al món que juguen per amor als colors? Au, home, que ja ens afaitem. És mentida, tots juguen per diners i per qui més els paga. Qui cregui el contrari, que s’ho faci mirar.
El Lionel Messi té el cap ben moblat. En totes, totes, les entrevistes que li he sentit sempre ha estat mesurat i prudent, mai ha aixecat la veu ni ha rondinat. Les seves opinions tècniques són de sentit comú i no les ha utilitzat mai com a crítica, sinó com una aportació a l’equip i pel seu bon funcionament. Fins que se li han acabat els torrons d’aguantar imbècils i curts de gambals com en Bartomeu, o els darrers dos entrenadors, i ha esclatat pel fracàs d’un no-projecte, no se li ha sentit dir ni mu. Alguns argumentaran que dirigia el vestuari per la porta del darrera. Només puc dir que no m’ho crec. Que hi té un pes específic molt gran em sembla evident i normal: és el millor. I en tot cas, no n’ha fet mai ostentació.
Per acabar, refregar per la cara dels savis de Vilatrista la humanitat d’aquest noi. És dels pocs que s’ha escoltat la família de més a prop: la dona i els fills. Ell mateix va explicar l’arrelament que la mainada sent pels amics i companys bque tenen, com un d’ells plorava només de pensar que havien de deixar Barcelona. I per part d’ell no, no és fer el ploramiques, no és posar els fills d’excusa per fer-se enrere: en Messi no ha plorat mai i no ho farà ara.
Koeman és un home seriós, que coneix el barça i el barcelonisme, un home amb una idea d’equip clara i diàfana que és capaç de tornar el barça als seus millors moments. Però li caldrà ajuda i confiança per portar endavant un projecte que no és per aquest any, potser. Per poc que sàpiga dur les coses pel bon camí, que l’equip torni a creure en ell mateix, tenim Messi fins al final. Perquè per damunt de tot Messi és un professional, un guanyador ambiciós a qui els seus companys no han recolzat els darrers anys. Si guanya títols, Messi no marxarà mai.
Per acabar, que es facin eleccions, o que triomfi la moció, però que fotin fora d’una vegada aquesta junta amb el baboia del president, un personatge nefast que ha dilapidat en quatre dies tot el capital econòmic i esportiu de barça. El regal enverinat d’oferir el seu cap si el crac es quedava, Messi, intel·ligent com sempre, no el va acceptar. Hi ha massa coses obscures en aquest home a més de la mala gestió, coses que no sé si són veritat o no, però “cuando el río suena...”; i si hi hagués justícia de veritat que investigués potser les coses no haurien arribat aquí. A cagar a la via tots plegats, i amb cagarrines!
Els qui us heu passat quinze dies maleint i menystenint en Messi i que –en comptes de rectificar com ha fet ell donant-vos una lliçó– ho continuareu fent us ho haureu de menjar amb aquell tubercle que va venir d’Amèrica, com en Messi, perquè ell tornarà a demostrar que és el millor i que és, per damunt de tot, un professional de cap a peus. I si no, espereu-me a la cantonada.