diumenge, 6 de setembre de 2020

6 de setembre de 2020: "La Caixa, parlem?"


Així diu l'anunci. Però no hi pots parlar ni per telèfon. Quan no estan ocupats, o fora de l’oficina, o reunits, o tenen una visita és que són al lavabo, segur, perquè a una hora o altra hi han d’anar. Amb les noves oficines ja no els veus ni la cara: tots estan endreçats a les seves garites, ben amagats perquè no els destorbis de la feinada que tenen. Ni lliurar-te, ni que sigui sense somriure, els diners que són teus. T’amorren a una màquina que els escup sense miraments.
No saps, ni de lluny, la cara que fa allò que anomenen el "teu gestor", perquè no hi és mai ni contesta els correus que li envies, i si ho fa és tard i fora d'osques. I dic “allò” no per desdeny de la possible persona, sinó perquè a vegades penso que és una màquina sense veu ni cara.
Al client el volen lluny, que no els emprenyi, que no els destorbi en la seva tasca de fer “dinero, dinero, dinero...”, com diu el personatge Calamardo Tentáculos de Bob Esponja (qui ridícul, senyor!). Uns guanys que no són pas per l’impositor, pobre babau, sinó pels accionistes. Moltes vegades, aquests Calamardos, no tenen ni idea del que els parles, que és un producte o servei que ells mateixos et venen. Quan t’han de donar explicacions d’una trista comissió es limiten a dir que “és norma del banc” com si aquesta norma fos paraula de déu, com si no haguessin de justificar el que et cobren. I quan t’ho han “ben explicat”, treuen el seu catàleg de mòbils i assegurances, que t’entaforen, si vols si no, com si els hi anés la vida.
Les entitats bancàries ja no tenen clients, sinó comptes corrents per munyir tant com puguin. No hi ha el més mínim respecte per la persona, i ja no diguem si ets gran, que aleshores no ets res més que un destorb. La cara de desmenjat que hi posa el “portes” de la meva oficina quan una persona amb anys a l’esquena se li acosta, no té nom: es mereixeria un parell mastegots.
Aquesta és la consigna pels Calamardos: que ens portin els diners, que no els en donarem ni cinc d’interès, els cobrarem unes comissions que fan vergonya i els tractarem com a bestiar. Ah, i com més pobre sigui el client millor que més el pelarem!
Jo sóc client de la Caixa de fa anys, però la paciència se m’acaba i me la pagaran. Us ho juro! La gallineta ha dit que prou...!