Ja fa uns anys, passava dies de l’estiu en un poble menut de
Terol. Era mitja tarda i, una mica avorrit, vaig agafar la càmera fotogràfica i
vaig sortir a fer un volt. Quan arribava a la plaça, un camió petit aparcava i
el seu xofer, un gitano trempat i parlador, en va baixar, va obrir la caixa i
va descobrir un munt de síndries verdes i arrodonides. En pocs minuts, una
trentena de persones es van anar reunint entorn del vehicle i, mentre el gitano
eixerit proclamava les bondats del género,
la gent anava adquirint la fruita. El
seu argument era que ell venia bo i, que si algú, des de la darrera vegada que
havia vingut, havia trobat algun síndria no prou bona, avui n’hi donaria dues
de gorra. Entre el compradors es va aixecar la veu aguda, una mica
desagradable, d’una dona que li va etzibar que, de les cinc que li havia comprat,
no se n’havia menjat ni una de bona. El gitano no es va acovardir pas, malgrat
la verborrea de la dona que anava escalfant el cap als companys de cua. Amb el
millor estil de la seva raça comercial, va cridar un home que ja marxava amb un
carro amb 15 o 20 síndries, i li va dir que en triés una. L’home, sorprès, va
agafar a l’atzar una de les síndries i li va donar al gitano. Tothom expectant,
l’home va treure un ganivet de la butxaca, va obrir el fruit, el va tallar i el
va començar a repartir entre els compradors; tots excepte la protestant: “Si algú troba que la síndria
no és bona, que m’ho digui i en regalaré deu a la senyora que ha tingut la mala
sort de trobar-ne cinc de dolentes! Provi, mengi, jo només venc género del bo!”. Ningú es va quedar
sense el seu tall. Quan l’espectacle minvava, el gitano va preguntar a qui no
li havia agradat la síndria i ningú va protestar. La senyora es va quedar sense
arguments i, entre seriosa i avergonyida, va comprar síndries, tot fent mutis de
l’escenari. Això és comunicar!, vaig pensar. No sé si les síndries eren
realment bones o no (jo no la vaig tastar) però el convenciment, la gosadia, la
seguretat, l’atreviment del gitano eren definitius i no admetien discussió: les
síndries eren bones sí o sí.
Explico aquesta anècdota perquè contrasti amb el discurs amb
el qual Mariano Rajoy ens va obsequiar ahir, tot donant lliçons a Europa. Algú
li va escriure un text que, en recitar-lo, el mateix don Mariano s’anava donant
compte que no se’l creia. Així com el gitano de la història tenia escrit el
discurs als gens, el President només el tenia damunt d’un paper. I això es
nota. Tothom pot entendre un bon atac per defensar-se, però ha de ser
convincent i aquí és on falla tot. Penosa intervenció de la del gallec, que es
va notar buit, fluix, penós.
El
gitano jugava amb avantatge: era un dia d’estiu, a mitja tarda; el sol escalfava
de valent i les síndries havien de ser molt dolentes per no semblar bones. La
qual cosa demostra que, fins i tot per enredar cal ser intel·ligent. De petit,
pel meu poble passava un gitano, un altre!, que també venia síndries tot
cridant pel carrer: “Por cinco pessetas se come, se bebe y se lava la cara!”.
Doncs això. Ah! L’home del carro, el que havia cedit la síndria de tast, se’n
va endur dues de grans i ben rodones!
