“El que la hace la paga” és el mantra
que repeteix Rajoy cada vegada que li escaliven un pepero per haver fos uns quants milions de la caixa pública. La
frase és en singular i és així que té el seu valor. Però quan cal el plural –“quienes las hacen las pagan”– aleshores
ja no es tracta d’un problema de lladres i serenos, sinó d’una banda
organitzada que s’ha passat anys robant-nos a tots, aleshores Sr. Rajoy, les
seves paraules no valen res. Quan això passa vol dir que, qui havia de vetllar
pels interessos de tots, no ho ha fet de manera diligent, o, encara pitjor, que
ha mirat cap a una altra banda. No es tracta, Mariano, de castigar a qui roba
sinó de procurar que ningú no ho faci.
De sempre he pensat que el càstig és el recurs dels dèbils i
els incapaços, és la solució de qui no té el respecte necessari –perquè no se
l’ha guanyat– per evitar que ningú del seu entorn no gosi desviar-se de l’ètica
necessària. Ras i curt: si és cert que Rajoy no sap res del que passa al seu
voltant, és que se li pixen a la boca, a galet i amb insistència; és que es
foten d’ell. Seria com aquell personatge a qui van clavant primer algun copet a
l’esquena, després un clatellot, ara li fan la traveta, ara li venten un
mastegot i, finalment, quan cau a terra mig baldat, encara riu pensant que “que graciosos que són estos compi-yoguis!”.
Un imbècil, vaja.
Però tinc un dubte prou potent com per deixar-lo de banda: i
si la frase que pronuncia el Presidente volgués ser una altra? Ja sabem que
aquest home no domina l’art de la parla i potser el que vol dir, en realitat
és: “qui es deixa enxampar, la caga”,
o “el que se deja, pillar està jodido”,
que pel cas seria el mateix. Compte amb els babaus.
Publicat a Diari gran del sobiranisme
