dimecres, 24 de maig de 2017

La meva guerra

Jo vaig fer la mili a Madrid, al barri de Campamento, a la División Acorazada Brunete número 1, més concretament al Regimiento de Infanteria Mecanizada Wad-ras 55. Era al peu mateix de la M30. Em van dir els bisas del lloc que hi enviaven sobretot universitaris rebecs perquè sabessin de la duresa militar. Alguna cosa hi devia haver de veritat en això, perquè les amistats que hi vaig fer havien tingut alguna topada amb l’autoritat. Eren els primers temps de la democràcia, però els militars anaven al seu tempo. Es tractava d’una unitat d’intervención immediata: els primers a rebre, vaja. Per això era mixta, amb carros (no diguessis pas tanc, que et queia un puro) i TOA’s (transporte oruga acorazado), herència americana de segona mà, de la guerra del Vietnam. Els oficials i suboficials eren gent amargada, perquè no era un bon lloc per poder progressar, amb maniobres freqüents i serveis especials.
Tenia un capità que es deia Leonardo Guerra, un home d’uns 45 anys, ben plantat i d’aspecte agradable. Coneixia totes les putes de Campamento (déumeu quina fauna!). Quan dormia a la caserna, enviava algun desgraciat del cos de guàrdia a buscar-ne una i se la filava allà mateix. A mi em tenia una estima especial i sempre em triava per acompanyar-lo a les guàrdies. Jo aleshores era caporal primer i li feia de suboficial. No arribava a emborratxar-se, però la quantitat d’alcohol, vi sobretot, que s’engaltava era considerable i anava sempre amb un punt de blau.
L'endemà d'una de cada nit boja (se'n passava per la pedra almenys dues) em feia agafar un jeep i portar-lo a l’església de Recoletos. Pel camí m'explicava la nit mentre esmorzava un Marqués de Riscal. Em parlava de la seva família, de Valladolid i tradició militar, de la seva dona i dels seus fills. No tenia cap ideologia: tant li fotia qui manés, perquè tots eren uns “caraculos” y comemierdas”. Es cagava en Franco a desdir perquè no havia volgut fer general el seu pare qui, segons ell, havia mort del disgust. Me’n parlava amb agror però també amb estima.
El deixava a l'església i jo em quedava al carrer, a esperar-lo. S’hi estava poc més o menys una hora i en sortia amb cara de mala òstia i, invariablement, em deixava anar: “Joder, qué cabrón el Padre Pedro; ¡cada día me lo pòne más caro! Llévame a casa”. Un dia hi va afegir: “Hoy, cilício, mecagoendiós”. Ja no em deia res mes. Després el deixava a casa seva. Tornant a la caserna pensava en la vida de misèria que duien aquella gent. Però jo estava prou content: entre pitos, flautes i Recoletos arribava a Campamento que ja eren gairebé les 11 del matí, dormia 4 o 5 hores i ja havia fet el jornal. Així era: la espada y la cruz.

Publicat a El diari gran de sobiranisme