 |
El
cagalibri. Statua di Nicolo' Tommaseo.
Campo Santo Stefano. Venezia.
|
A ran de la polèmica de la darrera colauada, per la campanya de foment a la lectura de l’Ajuntament de
Barcelona, m’ha vingut a la memòria una reflexió que m’he fet moltes vegades.
Perquè aquesta estranya dèria de que tothom ha de llegir, si vols per força. A
vegades tinc la sensació de no és altra cosa que campanyes publicitàries d’editorials
i llibreters –que em disculpin la majoria– finançades amb diners de tots. A les
administracions ja els va bé, perquè fomentar la cultura sempre fa progre i enrotllat.
La lectura ha de ser un plaer, com ho han de ser la música i el dibuix. Així
com hi ha persones a que desafinen perquè no tenen oïda, o negats pel dibuix
que no saben fer una o amb un got (jo mateix), també hi ha gent per a qui
llegir és una tortura. Antics companys d’escola han patit la música i el dibuix perquè no tenien les habilitats
naturals necessàries com per no fer el ridícul, i més que fer-los amants d’aquestes
arts els les van fer avorrir. Doncs amb la lectura passa el mateix: hi ha éssers
humans per a qui llegir un llibre no té cap gràcia. Obligar-los a cantar,
pintar o llegir no els farà ni músics, ni pintors ni lectors.
Aquesta dèria va arribar a l’escola fa anys. Pensem: un
llibre per nen cada any d’escolarització, multiplicat per tots els anys d’escola
fan milers i milers de llibres, que són uns calerons ben bons per les editorials
–que em disculpin, de nou, la majoria–. O sigui que col·locar un volum en
aquest nínxol és un xollo per anys a venir. Empesos tots doncs per l’esperit de
la cultura, els poders públics s’apunten a la mania de voler-nos lectors a cops
de creu, a base de fer-nos creure que si no llegim serem llençats a les
tenebres exteriors, on només hi ha plors i cruixir de dents.
Essent com sóc un lector apassionat he de dir que mai he
pogut passar de la tercera pàgina del Quixot. Un hermanu de la Salle, fervent admirador de l’obra de Cervantes, es
va encaterinar quan fèiem quart de batxillerat en que l’havíem de de llegir. Jo
no vaig poder, amb l’agreujant de que em va deixar un rebuig amarg i permanent
per les aventures d’aquell manxec tan poc castellà. A veure si serà que de tant
insistir ens farem pesats, i en lloc d’animar lectors espantarem els que ja
tenim a base d’enviar llibres, amb els quartos de tots, a un home com Trump.
I sobretot, feu memòria dels savis: que el llegir no us faci
perdre l’escriure.
