dimarts, 9 de maig de 2017

Ara, no toca

La publicació constant de noves dades sobre els cassos que afecten la família Pujol, estan ocupant portades i tertúlies. És evident que la figura de Jordi Pujol suscita passions a favor i en contra per què és un personatge complex i polièdric que ha marcat, ens agradi o no, els darrers 30 anys del país. He escrit molt poc sobre Pujol i no ho faré aquí: ara, no toca.
El meu missatge va dirigit als seus defensors, que invocant tota mena d’arguments, pugnen per reflotar el seu representat. Reparteixen pujolisme o antipujolisme identificant amb una o altra opció els qui són bons independentistes i els qui són independentistes indecents. A tal nivell ha arribat l’acarnissada defensa, o defenestrament, que la lluita s’ha tornat fratricida.
D’això vull alertar a uns i altres. L’Estado està aconseguint el seu propòsit, que no és altre que desviar-nos de l’objectiu: la independència. És la propaganda de guerra destinada a desmoralitzar l’enemic, en aquests cas criminalitzant un dirigent carismàtic. Cal reflexionar, uns i altres, que ara la figura de Pujol no és discutible, que és la política espanyola qui l’ha fet judicilitzable i que s’ho poden menjar amb patates. Nosaltres a la nostra.
A Jordi Pujol només el pot jutjar el temps i la història. Ha estat un homenot planià amb tots els ets i uts que només serà visible a molta distància temporal: no ens correspon a nosaltres donar el pes específic a la seva trajectòria, sinó a dues o tres generacions futures. Deixem-los la feina a ells, que nosaltres en tenim una altra: procurar que aquestes generacions de demà tinguin una república justa i lliure, capaç de jutjar amb equanimitat i equilibri una figura formidable. Ni ell, i nosaltres encara menys, ens mereixem un resultat potiner. Ningú s’ha de deixar manipular per les maniobres de l’autèntic enemic comú. I els detractors no haurien d’aprofitar la munició que des de Madrid els proporcionen.

O agrupem tota la força en un sol gest, o l’enemic, que no és tonto ni dèbil, ens derrotarà com ha fet sempre: rebentant el procés des dels intestins. Cada cosa al seu temps, sense pressa i sense pausa. Ja ens vagarà de fer neteja quan tinguem els nostres instruments. Ara, no toca.