Em faig càrrec de que a vegades és difícil de contrastar
fonts per tal de no errar en donar una notícia i que cal prendre riscos. És
certament criticable quan es prefereix la immediatesa al rigor, però admeto que
a voltes pot passar. Però la desconfiança que és capaç generar un error greu en
l’emissió de notícies no em preocupa tant com les petites cagades que es colen dia
sí dia també, a TV3 i CatRàdio, per exemple. Aquests dos mitjans són de
referència al país i haurien de tenir una cura especial en mimar el rigor
informatiu.
Són constants les petites errades que es repeteixen sense
que ningú les corregeixi, aparentment. Així, ahir al TN nit, emès des de Nova
York, el conductor del programa Toni Cruanyes, va repetir almenys dues vegades “Franqueses
del Vallès”, quan el nom d’aquesta població és “les Franqueses del Vallès”. Em
direu que sóc un tiquis-miquis, però
jo no ho veig així. Si en les coses petites es cometen errors petits, què passa
en les gran notícies? Si no som capaços de detectar menudeses, quina mena de
rigor apliquem a temes transcendents? El paradigma dels errors són els espais
del temps i Espai Terra: sembla ben bé que la colla pessigolla de Tomàs Molina i cia. tinguin butlla. Confondre
un bedoll amb una alzina, una perdiu amb una “codorniu” (guatlla); que les càmeres no funcionin, que els mapes no
corrin, són error reiteratius. No parlem de la imatge: en el món gràfic actual,
sorprèn veure per pantalla una infografia tant nefasta i antiquada. Com vol el
senyor Mauri que ens el creguem quan pontifica i ens renya sobre la
contaminació, si veiem un núvol a la pantalla mentre ell parla de les Fonts del
Llobregat? Com li farem cas si en el dia sense cotxes declara impertèrrit que
ell ha anat a treballa en cotxe?
Tot això ve a compte d’un magnífic article de Ferran Sáez Mateu
titulat “Periodisme
de pallassos diabòlics”, on analitza “l’exercici rigorós del periodisme”.
Us en recomano la lectura.
