L’ascens de Josep Cuní

En un post que vaig penjar al meu bloc [El cardenal Josep Cuní] jo mateix elevava en Cuní a cardenal: “Al Cuní, en definitiva, el perden les formes i la panxa de cardenal”. Ara hi ha tornat, però fent un pas endavant en la seva carrera constant cap a l’estrellat –tot sigui dit sense segones–. Diumenge al vespre a 8TV van emetre Els innocents de les guerres, un reportatge filmat a Irbil, una ciutat de l’Iraq. Cofat amb gorra negra, polo de marca, es passejava per un camp de refugiats, mentre que amb veu afectada, ens narrava el que ja vèiem, com si fóssim babaus a qui se’ns ha d’explicar tot. Em va sorprendre el final de la pel·li. El personatge, enfilat dalt d’una terrassa, amb el paisatge del campament al fons, deixa anar: “Jo, com el poeta, tinc ganes de xisclar davant tanta impotència”, mentre es gira lentament i contempla les ànimes en pena que li fan de claca visual. Majestuós, vaig pensar. Com si fos déunostresenyorparedetotselsnensdesgraciadets, girava lentament la vista per contemplar amb displicència els seus súbdits a la terra. A la terra, sí, perquè amb el seu gest, Cuní ascendia amb honors, definitivament, a la categoria de déu.