Conten les cròniques que la Llúcia era una noieta cristiana
que vivia a Siracusa, a la Itàlia del s. IV. La seva mare, Eutíquia, l’havia promès
amb un home pagà però ella volia conservar la seva virginitat i la va convèncer
perquè trenqués el compromís. Enfadat, el rebutjat promès, va denunciar la fe
de la Llúcia davant del cònsol Pascasius, qui li va exigir l’apostasia. Ella s’hi
va negar i el tribú, amb una imaginació que fa feredat, li va aplicar tortures
tant bèsties que fins i tot ments werdes
tindrien dificultats per imaginar. Irritat, va donar l’ordre dur la Llúcia al
prostíbul perquè la violessin. Però el cos de la jove esdevé tan i tan pesat
que no la poden moure ni amb mil parelles de bous. Aleshores, Pascasius fa avocar
sobre ella betum, resina i oli bullents, li claven un sabre a la gola i,
finalment li treuen els ulls. Diuen que, en morir, els ulls li foren restituïts
per uns de bellíssims. Santa Llúcia és patrona de la vista: “Que Santa
Llúcia et conservi la vista”. I per extensió dels oficis en que la vista és
fonamental: dels cecs, els afiladors o els escriptors i, sobretot de les
modistes.
El dia d’avui de fa 85 anys naixia a Taradell, a la plaça de
Santa Llúcia, davant mateix de l’ermita de la santa, una noieta que es va dir
Núria: la meva mare. Ella va ser, i és encara, modista i també modesta. Malgrat
les patacades que la vida li ha clavat, gairebé tantes com a la Llúcia, la mare
conserva com ella una mirada esplèndida, senzilla, amorosa i condescendent amb
les nostres misèries. Gràcies per tot, i...
...per
molts i molts anys, mare!
