感情
Cada any TV3 organitza la seva Marató, una tasca lloable i
meritòria per quan, un any rere l’altre, s’aconsegueixen recollir molts diners
per a la investigació de malalties i la seva curació. En altres àmbits s’ha
provat aquesta fórmula de solidaritat però mai no ha tingut la repercussió que
té al nostre país: tot un èxit de participació. Es veu que, malgrat als qui ens
acusen de garrepes, els catalans som prou solidaris.
Dit això m’he de queixar de l’excés d’informació que des de
molts àmbits m’arriben, a tort i a dret: un degotall incansables d’espots,
anuncis, declaracions, explicacions, comentaris, exemples, testimonis, informes...
Ja no sé si es tracta de fer el què bonament es pugui o de batre el rècord un
any rere l’altre. Entenc que es promocioni l’acte i que arribi a tots els
racons del país, però jo ho percebo excessiu. A molta gent els pot, efectivament,
motivar, però també hi ha persones que tanta sensibilització els pot provocar
al·lèrgia: senzillament perquè són hipersensibles. Les exageracions no solen
dur gaires beneficis, ben al contrari a voltes l’efecte és de rebot. Ahir, per
la TV vaig veure una habitació d’hospital on un infant passa els dies lluitant
contra el càncer, ell i els seus pares. De cop i volta, entra un enorme carretó
i tres infermeres tocant panderetes i xiulets i encara una quarta rascant la
guitarra. El pobre noiet, gairebé atorrollat per tan de mòmio, mig espantat damunt del llit, només té la mirada aclaparada
i perduda. Ratllava el patetisme. Tot per un intent de dur la natura a l’habitació!
Certament, definitivament, excessiu.
Corol·lari: ja estic prou sensible, ja ho he entès, no cal
que m’entaforeu més sensibilina
intravenosa.
