A vegades em pregunto si primer tenim el problema i després
cerquem la solució, o bé si cerquem la solució a un problema que no existeix.
Això em passa amb la mort. Diguin el què diguin experts com l’antropòloga María
Getino (La
Vanguardia, 03.12.2012), la mort és una marranada que ens fa la vida i cada
u pela aquest moment com pot; i la marranada és tant per l’afectat com pel seu
entorn. Per tant, no hi ha preparació específica possible. El què si hi ha és
l’acceptació, si vols per força, del que és inevitable –excepte per algun
il·luminat com el pobre Punset, que encara es pensa que el deixaran per
llavor–. Getino, per exemple, diu (sic): “si
no saben que es moriran, no es preparen. I és una fase molt important. Si no ho
fan no poden dir, per exemple, que estima als seus familiars, la pena que li fa
abandonar-los o com volen que se l’enterri...”. Penso que si un hom ha d’esperar
a estar a les tres pedretes per manifestar que estima molt als seus propers,
què ha estat transmetent-los durant tots els anys precedents? No es tracta tant
de que algú verbalitzi que t’estàs morint, sinó que tu hagis acceptat la
marranada i els demés acceptar com tu vols les coses: si en vols parlar en
parles i si no a ells els toca callar: només faltaria que fins en aquest
tràngol algú et marqués el camí. Si us plau, un respecte pel mort que serà! Quan
al dol dels qui es queden, la manera de superar-lo no serà altre que revisar
com ha estat la seva relació, partint del principi que ara ja no es pot corregir
res i acceptar, talment la marranada. Aquesta capacitat de madurar com hem
passat la vida amb qui ja no hi és, acceptant les renúncies, és el que ens
permetrà viure sense ell amb un record lleuger i amable.
Fa ben
poc, uns tres anys, en un ambient rural, vaig viure l’agonia i mort a casa d’una
tieta, ja gran. La tarda anterior, l’habitació de la tieta estava plena de
gent: ella semblava ser ja molt lluny. Germana, filla, algun veí, néts,
besnéts. Aquests darrers s’asseien al llit i feien preguntes al grans sobre el
què estava passant, i amb molta naturalitat i tendresa tots anàvem contestant:
no sé com, però tot sortia sense esforç si deixaves fluir l’instint natural. El
moment despertava en tots els adults algun instint ocult però real. Res no
semblava un drama: els petits jugaven amb els seus game-boy mentre expressaven els seus dubtes. Ningú no ens havia
preparat per tot allò. La tieta va morir l’endemà, tranquil·la i sense
escarafalls. Avui és un lleuger, subtil, estimat i permanent record en la ment
de tots. Formidable!
