Diu l'escriptora que de petita es va sentir fascinada per Jo March, protagonista de la novel·la Mujercitas. Explica que parlant amb un amic, a qui ella anomena "el hombre", aquest "reconeix" (compte amb la paraula) no haver llegit aquest llibre. També diu que no coneix cap "varón" que s'hagi interessat per aquesta història i que, si ho ha fet, ho reconegui en públic. Doncs bé, aquí en té un: jo, Jaume Molsosa i Carrera reconec haver llegit Mujercitas en la meva tendra infantesa. I no solament una vegada, sinó dues! I, així com reconec que no m'agrada El Quijote –mai he passat de les deu primeres pàgines–, també he de dir que Mujercitas no m'ha agradat mai, que el trobo nyonyo i que no el tornaré a llegir. Per cert, la senyora Caso oblida, crec que deliberadament, la importància de la figura paterna en la història i també el gineceu tancat en què es desenvolupa la trama.
Superior com se sent, diu la senyora Caso que "su confesión no me sorprendre (la de "el hombre")" porqué siempre hubo "libros para niños y libros para niños y niñas". Contràriament a l'estupidesa masculina, ella va ser perfectament capaç de llegir-ne els d'ambdues categories sense problemes. La dels nens (sic): "...narraciones todas ellas pobladas de hombres y muchachos en los que la presencia de personajes femeninos es fugaz y estereotipada". Ah! Com si els dels homes no! Diu la senyora Caso que, segons les estadístiques, les dones llegeixen més que els homes (increïble!) i que, de manera conscient o inconscient, aquests es neguen per sistema a llegir obres escrites per dones (impressionant!). I ja, la perla final de la senyora Caso la clava, sense la més mínima pietat, quan afirma (sic): "En cambio, y por suerte para nosotras, las mujeres solemos carecer de esa estrecha visión en el sentido contrario, lo cual permite que nuestra vida intelectual sea más rica y más variada"; "cágate lorito", que deia aquell!.
La supèrbia sexual que traspuen les opinions de la senyora Caso és, com a mínim, sorprenent i se sosté solament en aquella expressió tan política i poc comprometedora que s'usa quan no es tenen ni dades ni certesa ni res de res: la immensa majoria. Mai he comprat o he deixat de comprar, i com jo la immensa majoria dels meus amics i coneguts, un llibre pel sexe del seu autor o autora. No m'agrada El Quijote, escrit per don Miguel de Cervantes y Saavedra i en canvi m'encanta Els llibres de Terramar d'Úrsula K. Le Guin, amb el seu nom escrit així mateix per una dona que no te por de no vendre. Mai no podré llegir l'universal llibre cervantí, però he rellegit la magnífica història del mag de Terramar més de deu vegades. I no menciono aquest llibre per casualitat, sinó amb tota la intenció. Le Guin va publicar el primer llibre de Terramar el 1968 (Un mag de Terramar), on es descriu la història d'un jove que, dotat de poders molt especials, salva el seu poble d'un exèrcit invasor gràcies a l'encanteri que l'amaga enmig d'un espessa boira. És així com acaba en una escola de mags. No us sona de res això? No és Harry Potter, personatge de Joanne Rowling, un aprenent de mag que acaba en una magnífica universitat de la màgia? En efecte, hi ha una sospitosa coincidència; solament que la senyora Rowling no va publicar el seu primer llibre fins el 1997, trenta anys més tard. Mai he llegit un llibre de Harry Potter, no perquè la seva autora sigui una femella, sinó perquè crec sincerament que li va manllevar la idea a una companya. Per cert, mentre que la K de Rowling procedeix, estranyament, del nom de la seva àvia, Kathleen, el de Le Guin és autèntic i procedeix de Kroeber. Mentre que la K de la Le Guin li ha permès sobreviure, la K de Rowling (sic Wiquipèdia) "El febrer del 2004, la revista Forbes va indicar que la fortuna de Rowling pujava a 576 milions de lliures esterlines, convertint-se en l'escriptora més rica i la dona més rica del Regne Unit, fins i tot, que la Reina Elisabet II". "Menos lobos, Caperucita", menys sexisme i més màrqueting senyora Caso.
En definitiva, l'escrit de la senyora Caso és un de tants articles femellistes que abunden cada vegada més, amb tota impunitat, per publicacions, ràdios i TV's diverses: deixar els homes com draps bruts, simples, ximples, estúpids, incultes, primaris, bruts, etc., etc., resulta gratis. Les femellistes i feministes aplaudeixen i els homes, per correcció política, callen. No solament això, sinó que hi ha mascles (com ens anomena la Lali Vintró) públics que s'autoflagelen cruelment acceptant submisament que són menys intel·ligents que les seves companyes (?). Per tant, la senyora Caso no deixa de ser, en aquest aspecte una opinadora mediocre que s'apunta al carro d'aquells que pensen que lo femení es bo per sé i lo masculí és dolent perquè sí.
Amb tot això arribo a la mateixa conclusió que Quim Monzó que, curiosament en el mateix número de la revista, diu (sic traduït): "N'estic fins al gorro de totes les històries sobre homes i dones, que si els homes són de Mart i les dones de Venus, que si els homes s'orienten perfectament i les dones no saben llegir un mapa... M'estic fent gran i aquests clixés ja em semblen insofribles". Totalment d'acord; ningú podria descriure millor que Monzó el què en penso del tema i que el rebla quan diu: "...el feminisme mal entès ha portat al femellisme, que és simètric al masclisme, i que pot fer que molts homes que mai han estat masclistes treguin el masclisme del calaix de l'avi". Doncs això, senyora Caso.
