No sóc un visitant habitual de Barcelona, on solament hi
vaig quan és necessari. Avui m’ha tocat anar al metge i a dos quarts de nou era
a la Ronda de dalt enmig del tràfic de gent, que suposo que es dirigien
majoritàriament a la feina. No hi havia retencions, la circulació era ben
fluida i sense aturades. De cop i volta m’apareix una moto que m’avança per la
dreta, entre el meu cotxe i el del carril contigu, se’m posa al davant i frena.
Ha anat d’un badall de grill que no li claves una bona garrotada, perquè la
seva maniobra ha estat tan inesperada, com ràpida i he tingut el temps
imprescindible per frenar. Ja amb les orelles ben dretes, he hagut d’estar
alerta de totes les motos que efectuaven maniobres semblants o més arriscades
encara, com la d’una noia que, calçada amb talons exagerats, ha estat a punt de
caure’m davant del cotxe en aturar-se al semàfor de la sortida de Balmes. Ha
posat el peu a terra, però la seva sabata, en no ser apropiada, li ha gastat
una mala jugada.
Com es
diu sempre, hi ha motoristes bons, dolents i nefasts, però avui m’ha fet l’efecte
que tots amb els qui m’he topat eren de la darrera categoria. Els qui conduïm
cotxes hem de respectar la debilitat del motorista, però tinc la sensació que
molts no en són conscients de la seva fragilitat i arrisquen inútilment la seva
salut efectuant maniobres que no ens permeten ni tan sols reaccionar: volen ser
i són tan ràpids que, ni que circulis amb mil ulls, seràs sempre capaç d’evitar-los.
Aleshores, la culpa és meva. Els motoristes haurien de pensar també en els
altres conductors i no fer-los responsables de la seva conducció, temerària a voltes.
