En una coincidència còsmica, d’aquelles que
es donen solament quan les gallines pixen (perdoneu l’expressió), he fet
vacances interiors segons la recomanació del ministre Soria. No és que m’hagi
agafat la vena de l’obediència, senzillament és que uns dies a l’estiu solem
anar al Baix Aragó i aquest no ha estat una excepció. I també per un altre
designi de l’atzar, vaig visitar els anomenats Órganos de Montoro. Aquests són
unes formacions rocoses, prop de Villarluengo, que s’eleven uns centenars de
metres sobre el riu Guadalope gairebé en vertical. A mi, amb tota sinceritat,
mai se m’ha fet fàcil reconèixer en aquell rocam els tubs d’un orgue i per això
tinc tendència a buscar-hi altres semblances cada vegada que hi vaig.
Havent-hi, com hi ha, al govern espanyol un ministre que es diu Montoro,
Cristóbal, i uns órganos del tal
sembla inevitable de fer-hi alguna semblança i, francament, m’he deixat portar.
Davant d’aquella expressió pètria de la
naturalesa, els deixonses d’en Montoro semblarien fets a mida: xulesc, cara de
ratolí, dents de tal, estatura reduïda, veu de flautí, expressió adusta i uns
bons dallonses penjant a l’entrecuix. Perquè això és el què es necessita per
tirar endavant un retrocés social i econòmic com el que ell mateix ens endinya
per supositori.
Però per més que m’esforço en veure-li uns grans atributs,
uns órganos bestials, els de Montoro
se’m resisteixen, la meva ment va ideant altres visions i al capdavall guanya
la del Rubianes: veig en Montoro, el ministre, penjat pels órganos a la punta d’un dels tubs de l’instrument gegantí;
mentrestant, el seu company Soria el fa girar a dreta i esquerra, amunt i
avall, davant d’una gernació de turistes, nacionals, que aplaudeixen amb ràbia
i sinceritat. El Montoro xiscla: “flautas
pitos, pitos flautas!”.
El que té l’estiu: miratges tendres.
