divendres, 17 d’agost de 2012

La Jonquera, la frontera


No m’havia passejat mai per la Jonquera, però aquest estiu una llarga cua tornant de Perpinyà ens hi va portar gairebé per accident. Després de dubtar una mica ens vam de decidir d’entrar en un dels grans supermercats que son ran de l’avinguda. Només entrar la visió de la nau espanta: un moviment constant i frenètic de persones que van amunt i avall dels passadissos estrets i atapeïts de productes. Molts estan ficats en envasos de mides gegants de marques desconegudes i semblen els preferits dels compradors.
D’estre totes les estibes predominen les d’alcohol: vins, licors i altres líquids dubtosos omplen metres i metres de prestatges, que són reomplerts contínuament per empleats esverats, suats, cansats. Els carros, tots amb sobrecàrrega, empesos per homes i dones amb sobrepès, avancen amatents i agressius empesos pels futurs propietaris de la mercaderia. El noranta nou per cent dels compradors són francesos baladrers i mal educats que han passat la ratlla per a comprar mam més barat. I dic mam perquè el noranta nou per cent del contingut és alcohol de qualitat i marca desconeguts. Enormes ampolles de pastís, grans garrafes de whyskey, barrils de cervesa i botes de ginebra són dirigits a la caixa per ser adquirits. Finalment, seran entaforats a les maletes de cotxes atrotinats que emprendran la tornada a casa.
Tot plegat amb va produir una sensació apocalíptica difícil de pair. Aquella gent semblaven personatges estranyament afamats de consum que saquejaven, més que visitaven, aquell nau immensa plena de consumibles. A la sortida de la població, una noia de cames llargues i shorts mínims, ínfims, oferia els seus serveis per si algun client no havia quedat prou satisfet amb la compra al súper. Tot plegat penós.