En veure la cara del Basté a la signatura d’articles esportius a La
Vanguardia m’ha vingut a la memòria la lectura que va fer d’un text seu en
l’època a Catalunya Ràdio. Aleshores em va sorprendre que el protagonista
d’aquell text fos “l’home de l’esquena
com una taula de surf”. Crec recordar que es tractava d’un jugador de
bàsquet. Vaig pensar que era una manera de descriure una persona força
desafortunada: em sonava a definir-la com un objecte. Curiosament, els títols
dels dos articles que n’he llegit parlen de “Les ulleres de mister Phelps” i de “El valor de la nena de la gorra”; he quedat de nou sorprès. Ni la
de la gorra és una nena ni Phelps és unes ulleres, dos objectes a l’entorn dels
quals giren ambdós escrits.
Deixant a part que “ell” és el centre real amb un
protagonisme exagerat –el “jo” es repeteix contínuament– pretendre que una
gorra i unes ulleres s’adhereixin a la persona i les defineixin em sembla una
hipèrbole literària injusta. La foto, de fet, ja dóna una idea del personatge:
amb un posat pretesament pensatiu, en realitat no deixa de transmetre una agressivitat
incerta, potser temorenca. Reconec que des que vaig sentir allò de “l’home de l’esquena com una taula de surf”
tinc una opinió possiblement esbiaixada sobre en Basté, però veig que amb els
anys no ha canviat. Potser el “locutor
amb la boca permanentment oberta” haguera estat un bon títol per aquestes
ratlles...
