Em sembla barroer qualificar el cos d’Helô de monument i els seus moviments de remenades, o de menjar-se amb els ulls la bellesa de la noia. Per si queda algun dubte, Fernando posa, entre parèntesi l’edat dels dos músics per deixar-ne clara la visió lasciva. No hi estic d’acord, gens. Són aquelles descripcions típiques de mascle que només tenen una visió genèricament malaltissa de la bellesa femenina i que ens converteix en bàrbars. Una dona no és un monument , ni remena ni ens la mengem com si fos un gelat. És un ésser que, a voltes, és tocat per una perfecció que la mirada masculina, la més lleugera, converteix en bellesa humana digna de contemplació. Com un quadre de Manet o Renoir que, no saps perquè, penses que representa la realitat millor que cap altre pintor, usant solament uns quants pinzells, una tela i una dotzena de colors. En Helô és un cos daurat enfundat en un vestit senzill que camina cap a Ipanema. Res més. Això és més que suficient per desvetllar qualsevol inspiració.
