Algú s’ha decidit a escriure a la Vanguardia
sobre els 50 anys de Garota de Ipanema:
Fernando Garcia, el corresponsal del diari a São Paulo. Fernando mira de
desfer, inútilment, el mite de la cançó composada, segons la tradició, quan els
seus autors van veure passar Helô Pinheiro camí de la platja. Ell ens
transporta a la visió que té un extraterrestre, eixint d’arribar a la terra, de
la noia en qüestió, però cap marcià seria capaç d’admirar la bellesa d’Helô i
transportar-la a la lletra d’una cançó; per això s’ha de ser un home i ben
terrestre. Està bé per la pretesa comèdia, però gens per la realitat que van
veure Jobim i Moraes al Veloso.
Em sembla barroer qualificar el cos d’Helô de monument i els seus moviments de remenades, o de menjar-se amb els ulls la bellesa de la noia. Per si queda algun
dubte, Fernando posa, entre parèntesi l’edat dels dos músics per deixar-ne
clara la visió lasciva. No hi estic d’acord, gens. Són aquelles descripcions
típiques de mascle que només tenen una visió genèricament malaltissa de la
bellesa femenina i que ens converteix en bàrbars. Una dona no és un monument ,
ni remena ni ens la mengem com si fos un gelat. És un ésser que, a voltes, és
tocat per una perfecció que la mirada masculina, la més lleugera, converteix en
bellesa humana digna de contemplació. Com un quadre de Manet o Renoir que, no
saps perquè, penses que representa la realitat millor que cap altre pintor,
usant solament uns quants pinzells, una tela i una dotzena de colors. En Helô
és un cos daurat enfundat en un vestit senzill que camina cap a Ipanema. Res
més. Això és més que suficient per desvetllar qualsevol inspiració.