dissabte, 30 de setembre de 2017

Els equidistants

Fotografia  dels bombers al Palau de Mar de Barcelona. Font: El Periódico.
Llegia fa uns dies com Carles Francino, un excel·lent professional de la informació, es queixava amargament de les crítiques que rebia per la seva equidistància en el tema de la independència de Catalunya. És curiós com una persona com Francino rondini perquè li retreuen que no es defineixi. Primer perquè els qui no són equidistants, tant en un sentit com en l’altre, també rebem i segon, perquè mantenir-se entre Pinto i Valdemoro no garanteix immunitat. Són uns quants els amics i coneguts que han expressat els seus dubtes i amb els qui he debatut sobre quin és el bon camí. N’hi ha hagut uns quants de molts insistents als quals he acabat contestant que ningú no els resoldrà la qüestió, que la decisió i la responsabilitat és exclusivament seva. Cal pensar que la vida està plena de decisions que a voltes encertem i a voltes no, però quedar-se en el dubte és morir per inacció.
Estar en l’equidistància també pot ser una manca de maduresa personal, un handicap per a mantenir una existència plena i ser partícip del moment que a cadascú ens toca viure. L’equidistància ens avoca a ser espectadors reactius i no pas actors proactius. Una noia que es diu Mònica Capell, periodista, deia en una piulada (diari Ara, 28.09.2017): “Molts vam ser equidistants, fa anys, quan crèiem que es podia arribar a un acord just. Ara en lloc d’equidistants diria il·lusos”. I té tota la raó del món. És lògic dubtar i buscar arguments a una cantó i a l’altre, però al final el vot en blanc o l’abstenció, no són altra cosa que el propi fracàs. També és possible que no ens agradi cap de les solucions que se’ns ofereixen, i aleshores cal fer propostes que tinguin sentit i que puguin ser acceptables per un bàndol, per l’altre o pels dos alhora. La paraula diàleg conté molts elements positius que usen els equidistants amb assiduïtat, però que en boca del Gobierno espanyol no té cap mena de credibilitat. Fa massa anys que ens fan passar bou per bèstia grossa i ja no ens empassem res que vingui de Madrid: el diàleg l’han mort ells mateixos i ara encara són a temps de negociar, una oportunitat que també perdran. Són massa anys, segles, d’humiliacions perquè ara ens puguem empassar que volen enraonar.
Cada cosa té un temps, i ara el moment del diàleg en els seus termes ja ha caducat i hem passat als fets, a l’acció; tips de tants enganys. Ahir, una piulada de Gerard Piqué, va aixecar una polseguera enorme. Escoltant els periodistes d’esports de Catalunya Ràdio sentia misèria: jutjaven sense cap mena de vergonya l’actitud del jugador sota el prisma del perjudici esportiu que podia causar i causar-se. Aliens al que passa al país defensaven, veladament, des de l’equidistància, la neutralitat necessària dels esportistes perquè sinó s’exposaven a posar en perill la seva carrera. A mi em sembla que Piqué no és precisament un pobre imbècil que tira a la claveguera el seu prestigi personal i professional, sinó que demostra decisió, fidelitat als seus i valentia. No ens demanen, als ciutadans, que no tinguem por?, doncs a donar exemple. Ridícul de nou dels periodistes de l’esport, que de fa anys i panys, en una endogàmia semblant a la dels meteoròlegs, no deixen avançar cap a noves visions més modernes i valentes.
Amics equidistants, representats pel queixós Francino, sou lliures de continuar al bell mig del riu encimbellats al còdol de la indecisió i no seré jo qui us en farà baixar. Però permeteu-me dir-vos que la victòria és pels audaços i que qui només caga dubtes corre els risc de seure al pedrís mentre la vida li passa pel davant. Del gran poema de Miquel Martí i Pol Ara mateix tothom en recorda, només, les darrers paraules; allò del “tot és possible”. Però aquest text és d’un densitat que va mol més enllà. I així ens diu que “De res no ens val l'enyor o la complanta, / ni el toc de displicent malenconia / que ens posem per jersei o per corbata / quan sortim al carrer”. Les paraules del poeta són precises i colpegen com una massa els equidistants: enyorar passats pretesament segurs, instal·lar-se en la queixa i el plany (la complanta) i mostrar-se insatisfet amb tot i tothom (la displicència) no són maneres madures d’enfrontar el futur. I això val pel poble, que són els del jersei, i pels intel·lectuals, els de la corbata. Un estat fallit ens ha portat “de res a poc, i sempre amb vent de cara”. I d’aquí a la revolta.

Gràcies Miquel!