“Em dic Irene i tinc 18 anys. Els metges diuen que sóc un miracle, perquè he tornat a néixer com a mínim un parell de cops. Em van trasplantar els dos pulmons, però el meu no va ser un procés habitual. Estava en llista d'espera, però la meva salut encara era força bona. De cop i volta va empitjorar força i em van haver d'ingressar. Vaig tenir tot tipus de complicacions i cada cop m'ofegava més (pneumotòraxs, hemoptisis, emfisemes...). Tenia molta febre i estava connectada per tot arreu. El meu estat començava a ser tan crític que havia d'estar tot el dia amb oxigen, tractaments endovenosos, sonda per menjar, etc.. I no em podia estirar ni per dormir. Dormia damunt la tauleta que tenen els hospitals per menjar. Cada vegada desitjava més que entressin per la porta i ens diguessin que hi havia un possible donant, però malauradament jo no vaig poder sentir mai que arribés una trucada o em vinguessin a buscar. Com és la vida, teníem por de veure com reaccionaríem i realment va ser tot molt diferent de com ens havíem imaginat. Després de 5 mesos d'ingrés, em van baixar a la UCI, i resumint, em van connectar a l’ECMO en principi per una setmana com a molt, però m'hi vaig estar 32 dies, ja que no sortia cap donant tot i estar amb urgència 0 a nivell estatal. A l’ECMO vaig tenir molts problemes, entre ells, una aturada cardiorespiratòria de 15 minuts. Els metges de la Vall d'Hebron van aconseguir reanimar-me, però el pronòstic era fatal. Quan semblava que res no em podria salvar, els pares van sentir la trucada tan desitjada. Hi havia molts d’altres problemes que no explicaré per no estendre'm més, que es van anar resolent i em van portar a quiròfan. M'expliquen que la sala d'espera era una festa per a tota la gent. El que semblava, en un passat, que aquest dia costaria molt de passar, els pares em diuen que va ser genial. Hi havia una possibilitat que fins aleshores no havia pogut tenir. Podia anar tot malament, però va anar tot bé. La conseqüència d'una espera tan llarga m'ha deixat unes seqüeles molt importants que hem anat curant. La més important va ser una necrosi de maluc. L'any següent em van haver d'operar de necrosi de cap de fèmur mitjançant un empelt de peroné al maluc i de cèl·lules mare de la pelvis. He après de nou a moure les mans, les cames, a caminar.. Ara estic bé, encara que tinc cosetes i vull que hi hagi molta investigació i que es puguin recaptar molts diners. M'hauria agradat participar en La Marató de TV3 d’aquest any, però em diuen que ja està tot molt ple. Espero que el meu testimoni serveixi per no perdre mai les esperances, fins i tot quan ja no en queden”.
Avui la Irene estudia amb normalitat, tota la que la malaltia li permet, i té parella, en Jaume, un noi fantàstic, nebot meu per escreix, que quan es refreda no la pot veure o ho ha de fer amb mascareta; que quan queden, mai saben si ella podrà finalment acudir. La Irene sap que sense el “som-hi” dels qui l’envolten tot hauria estat més complicat, potser impossible.
L’any 1980 el meu germà en Toni moria als 20 anys d’una leucèmia, una malaltia que avui té un pronòstic molt esperançador. L’exemple de la Irene m’ha fet recordar aquell temps de dolor en què veies com la joventut i la vida s’anaven escolant d’un cos exànime. Avui la Irene gaudeix dels avenços de la medicina, uns avenços que han de continuar perquè persones com ella s’ho mereixen.
Si entre tots l’ajudem a difondre la seva experiència deixarem al cor de molts malalts el regal de la seva lluita i de la seva victòria. Per això el dia 20 de desembre serem a la presentació del seu llibre: De somriure a riure. Serà el proper dia 20 de desembre a les 19 h a la Llibreria Claret.
