dimarts, 13 de desembre del 2011

Les males herbes

És habitual i encertat comparar certs espècimens humans i el seu comportament amb els procés biològic del què anomenem males herbes. No tant perquè siguin dolentes en elles mateixes, sinó més aviat perquè entorpeixen el creixement de les que considerem bones. I ens queixem, ens queixem molt dels casos de corrupció, dels estafadors, dels malversadors, dels lladres, dels penques i dels trepes, però fem ben poc per evitar-ne la proliferació.

El meu sogre ja té 85 anys, però malgrat l’edat i algun bony –d’aquells que atropellen però no maten–, encara fanga cada any un bon tros d’hort que tenim a casa. Una feina feixuga, necessària per a deixar la terra a punt per una nova sembrada. Després la fema, amb fem que ell mateix elabora a partir dels nostres propis residus orgànics, perquè recuperi els nutrients necessaris. Quan s’acaba l’hivern comença a plantar, una feina que no s’acaba fins ben entrada la primavera. Centrem-nos en un vegetal: la tomaquera. Pel febrer, es sembra el planter en jardineres que es puguin guardar del fred. Cal regar-les i mantenir-les convenientment assolellades. Pel maig, quan les glaçades ja són ben lluny i els plançons han adquirit una mida que els permeti sobreviure al transplantament, es planten finalment a la terra. Quan comencen a créixer, cal asprar-les i lligar-les perquè les plantes es puguin emparrar i créixer cap amunt, facilitant la permanència del fruit. Mentre l’Antoniu ha fet tot aquest esforç, algú més belluga pels solcs: la mala herba, que creix i es multiplica com el gram i que acabaria ofegant la salut de les tomaqueres. És per això que al bon hortolà no es cansarà mai d’arrencar-la i tirar-la a la pila del compost, on es podrirà i servirà d’adob per la propera temporada. Un dia rere l’altre, cal mantenir els cavallons lliures d’intrusos indesitjables. Tossut i marrà com és, l’hortolà neteja l’hort una vegada i una altra, i és per això que cada any, entre la Marededéu del Carme i Sant Jaume comencem a menjar-nos uns tomàquets de co..ons!
Si la nostra persistència fos la de l’Antoniu, no solament els sapastres no tindrien vida, sinó que a més ens servirien d’aliment podrint-se lentament i inexorable en innombrables femers. Em temo però que d’homes de la fusta del meu sogre en queden pocs. I així ens va la fira.

 

 P.D. Us ofereixo aquesta quarteta de Jacint Verdaguer en honor i glòria dels bons hortolans.

Poeta i fangador só
I en tot faig feina tan neta,
Que fango com un poeta
I escric com un fangador.