El meu sogre ja té 85 anys, però malgrat l’edat i algun bony –d’aquells que atropellen però no maten–, encara fanga cada any un bon tros d’hort que tenim a casa. Una feina feixuga, necessària per a deixar la terra a punt per una nova sembrada. Després la fema, amb fem que ell mateix elabora a partir dels nostres propis residus orgànics, perquè recuperi els nutrients necessaris. Quan s’acaba l’hivern comença a plantar, una feina que no s’acaba fins ben entrada la primavera. Centrem-nos en un vegetal: la tomaquera. Pel febrer, es sembra el planter en jardineres que es puguin guardar del fred. Cal regar-les i mantenir-les convenientment assolellades. Pel maig, quan les glaçades ja són ben lluny i els plançons han adquirit una mida que els permeti sobreviure al transplantament, es planten finalment a la terra. Quan comencen a créixer, cal asprar-les i lligar-les perquè les plantes es puguin emparrar i créixer cap amunt, facilitant la permanència del fruit. Mentre l’Antoniu ha fet tot aquest esforç, algú més belluga pels solcs: la mala herba, que creix i es multiplica com el gram i que acabaria ofegant la salut de les tomaqueres. És per això que al bon hortolà no es cansarà mai d’arrencar-la i tirar-la a la pila del compost, on es podrirà i servirà d’adob per la propera temporada. Un dia rere l’altre, cal mantenir els cavallons lliures d’intrusos indesitjables. Tossut i marrà com és, l’hortolà neteja l’hort una vegada i una altra, i és per això que cada any, entre la Marededéu del Carme i Sant Jaume comencem a menjar-nos uns tomàquets de co..ons!
Si la nostra persistència fos la de l’Antoniu, no solament els sapastres no tindrien vida, sinó que a més ens servirien d’aliment podrint-se lentament i inexorable en innombrables femers. Em temo però que d’homes de la fusta del meu sogre en queden pocs. I així ens va la fira.
P.D. Us ofereixo aquesta quarteta de Jacint Verdaguer en honor i glòria dels bons hortolans.
Poeta i fangador só
I en tot faig feina tan neta,
Que fango com un poeta
I escric com un fangador.
