La darrera carta

El Miguel va ser carter rural durant molts anys. Amb fred, pluja, neu o estovat per la calor de l’estiu, la seva imatge esperant el “coche-correo” és com la postal d’un temps que ja va desaparèixer fa anys. Menut, posat humil, el Miguel va dur esperances i desesperances als habitants de la Torre de Vilella puntualment i lleial. Per acabar d’omplir el rebost, hi afegia la feina d’agutzil, que en un poble menut vol dir fer de tot, allò que et manen: escombrar, traslladar, carregar, netejar i... pregonar. Perquè als pobles petits encara es pregona l’arribada d’un paradista de peix o de taronges, la missa de festa major o una ban municipal. Primer de viva veu a les cantonades de sempre al so de la trompeteta; després, des del micròfon connectat als altaveus del campanar, precedit per les notes de la jota. Tothom coneixia el Miguel qui, sense substitut, passava un dia rere l’altre aferrat a la feina. Fins el darrer dia. Quan, al cap dels anys, la Mª Ángela va emmalaltir, ja a la vuitantena llarga, es va convertir en el seu cuidador fidel. Qui ho havia de dir: aquell home tosc i senzill, cuinava, rentava, escombrava, comprava, vestia, netejava, administrava medicaments i etc. Sense un mot de retret, sense una queixa, constant. Curiós i llegit, no malmetia cap tros de paper escrit. El Miguel era un bon home, allò que els catalans en diem un tros de pa.

Nits fosques les d’enterrar records. Records que es desenterren sols i que ressusciten aferrats a la ment com paparres de temps. Nits d’al·lucinacions perverses, de trets i corregudes que acaben, totes, al fossar. La ment embotida per l’horror i la por, camines orb , fatigat de tanta guerra, per camins massa fresats, per rials obscurs que duen al no res. I buscaves consol on fos, qui sap si als racons solitaris d’un poble polsós i miserable, perdut, oblidat...

Renegues en silenci per l’escarràs de la vida, de la teva vida petita i penses en els teus, en el seu dolor pel teu dolor. I tornes al tros tossut com una mula, mesell i pertinaç, les orelles sordes al sarcasme i la burla. En les paraules dures, pelades de comprensió, hi has buscat sempre un rastre de tendresa que ha trigat, content de la vida, encara.

El Miguel havia d’haver acabat en una trinxera, a la guerra civil, quan un obús franquista el va enterrar sota un munt de runa i els sanitaris el van donar per mort. El van llençar al camió dels difunts i, a punt de sebollir-lo a la fossar, algú es va adonar que encara respirava. Ell però, va sobreviure, marrà com era, al tot l’horror de la guerra. El seu cos, va sobreviure, l’ànima no tant, i totes les imatges gravades a foc i sang a la ment desvetllaven sovint la son malalta de tantes nits. Però t’has rigut de tots aquells que et feien acabat i te n’has anat amb 92 anys. Els has sobreviscut, mal els pesi.

Avui has fet el darrer servei, has lliurat la darrera carta sense fer soroll, sense fresses, la mirada neta, un somriure als llavis. L’ànima neta. Bon viatge, Miguel, ja ens veurem.

Bla, bla, bla...

Sento ara per la ràdio la veu impertinent de la senyora Sánchez-Camacho, heroïna ínclita del PP a l’hostil terra catalana. Respon a les preguntes del periodista  en un to mitinero, insistent i crispat. Xerra i xerra repartint mastegots dialèctics contra tot el què i el qui no està d’acord amb la seva manera d’entendre la veritat, la seva veritat evidentment. No sembla escoltar pas la pregunta de l’entrevistador, que malda perquè no se’n vagi a marejar la perdiu per les altures d’un discurs buit: ho contesta tot, això sí. Ho fa però amb aquell principi que diu que, “tu pregunta el què vulguis que jo respondré el què em doni la gana”. No em molesta la seva ideologia, malgrat no compartir-la en gairebé res, sinó és certament el seu to, la seva supèrbia el què em dol a l’orella.

Bla, bla, bla... Només xerrameca, ja et dic. Pretensiosa, autoimmune, baladrera, altiva, insistent, creguda, s’escolta mentre engega el seu discurs ple d’eufemismes, obvietats i castellanades que repeteix sense propòsit d’esmena. Sembla la reina del “ja sóc aquí!”. Diria que, en algunes ocasions, segura d’ella mateixa, fins i tot se sent única i indispensable, tant que arriba a ser maleducada, irrespectuosa.

A la senyora Sánchez-Camacho Pérez caldria escoltar-la per saber com no s’han de dir les coses... bé, pel què diu ja no caldria ni això. És inútil.

Quants cabr...

Gloriosa portada la del diari La Razón, baladrer del PP a la capital del regne d’Espanya. Mentre Itàlia es posa a la boca dels mercats, “al borde del precipicio” diu el titolista, els espanyols guanyaran 4,4 milions d’euros l’any a càrrec del compte de resultats de la banca intervinguda. No, si encara hi farem negoci! Oti tu, això sí que val la pena: t’endeutes com un borratxo (fixeu-vos que a baix hi ha un anunci de la ginebra Martin Miller's London Dry Gin), hipoteques el país sencer i encara t’ho paguen a mig milió d’euros l’hora, mentre et fots del veí i li fas pam-i-pipa. Per descomptat, ETA continua essent el mal pitjor.

De veres que és indignant que el periodisme caigui tan baix donant titulars com aquests. Ja no em val allò de l’obediència deguda: el diari paga, però el periodista escriu i si no hi hagués periodistes que escrivissin per diaris desinformadors, barruts i mentiders, aquesta mena de mitjans no existirien. Escriure per La Razón, no és es problema d’ideologia, sinó d’ètica professional.

Així ens va tot. Els directors de sucursals bancàries van col·locar participacions preferents perquè els seus superiors els ho exigien, però cobraven els seus bons incentius per cada venda que feien i ara ens diuen que ho feien de bona fe, pensant que així ja es justifiquen. Els periodistes fan igual: el diari em paga i, per tant, escric allò que em manen, és qüestió d’obeir i no perdre la hisenda.

Sempre he defensat, i defensaré fins on pugui, la independència de l’individu com a arrel i component bàsic de la organització social. Cada vegada que retallen drets individuals, capen sense remei la possibilitat de discrepància independent i, amb això, la possibilitat de canvi i la capacitat d’evolucionar cap a nivells superiors de bé comú. Per això, com a individu, no tinc dret a renunciar a principis elementals de llibertat excusant-me en un suposat deure de lleialtat malalta. A mi no em val i als periodistes tampoc els hauria de valer. Ens hem de fer responsables dels nostres actes com a persones lliures i, solament des d’aquesta actitud, és que millorarem les nostres actituds i aptituds socials.

No hi ha dret a portades com aquesta, on el periodista indueix a pensar que encara en traurem quartos de la desgràcia dels altres. M’agradaria saber què en pensen a Alemanya, o a França, d’aquesta mena de titulars. Ahir, el Màrius Serra ho descrivia utilitzant un titular de la revista Time: “You say tomato, I say bailout: how Spain agreed to be rescued”, “tu digues tomàquet que jo diré rescat: de com Espanya entén la intervenció”.  Però això a La Razón tan se’ls en fot: ells són carpetovetònics recalcitrants, espanyols fins al moll de l’os i Europa els importa una llufa.

Formentera

Vaig estar a Formentera ja fa uns quants anys, a principis dels 80: un mes de vacances joves. Una casa al mig del bosc, quatre cossos desinhibits i amb ganes prop de sant Agustí. L’illa era aleshores un paradís mediterrani que els seus habitants ja miraven de preservar. No hi he tornat mai més: em fa por descobrir que ja no en queda res d’aquella Formentera que recordo i guardo.

Encara veig l’illa des del mirador de la Mola, al cap tard, com un vaixell enmig del mar. La Pilar, formenterenca de sempre i per sempre, ens explicava que, quan venia a Catalunya, se sentia aïllada; mentre que el mar, per nosaltres, era un obstacle, per a ella era l’eixida. Allà hi vaig escriure aquest poema:

Formentera

d'Olga Portús

Ones de blau

m’omplen la mirada

i em penetren

i m’omplen.

Tot és mar, tot és blau

i massa gran,

tot solca el blau immens

de la mirada.

Terra endins

hi trobaràs el reflex

de l’aigua clara.

Formentera per mi, fa 30 anys era un fluir de blau immens com el quadre de l’Olga, que em desperta i em retorna aquella mirada. De tant en tant, un roig de passió, no massa que l’illa necessita calma. I alguna taca de blanc humà, com les seves cases. De verd, poc, molt poc, només insinuat com les figueres enormes, asprades per ombrejar el ramat. Un poc de negre de roca dura i tallant, allà on el mar no vol ser molestat. I el groc de la terra illenca, contundent, banyat pel blau que l’endolceix . Com des del Cap de Berberia, groc intens, un punt perdut a sol post, d’horabaixa. Allà, l’illa s’adorm cada dia submergint-se al blau intens, profund, insondable de la Mediterrània.

Bé podria haver estat l’illa d’Ulisses. Avui, telèmac com sóc d’aquells blaus, prefereixo el quadre de l’Olga i guardar en el record aquella visió dolça i llunyana.

Sic transit gloria fashion

   Gran Krahn. Llàstima...

I què en faran dels nens “desemparats”?

El titular que recullo del web del 324.cat és aquest: “El fiscal podrà retirar la tutela als pares que no portin cadireta al cotxe”. Està bé. Voler protegir els menors sempre està ben vist. Passa que hi ha proteccions que maten, com aquesta que el senyor fiscal de Seguretat Viària, Bartolomé Vargas, proposa. Crec que un progenitor que hagi estat negligent en la protecció dels seus fills, mereix un càstig exemplar: multa i, si convé presó. Ara, prendre-li la custòdia del fill? Això em sembla indigerible, greu.

És sempre la presumpció de culpabilitat pels pobres, contra la d’innocència. Se suposa que el progenitor que no compleix amb una normativa legal de seguretat, és un assassí en potència del seu fill. En la meva candidesa, penso que ningú no desitja la mort d’un fill i cal ser conscient que, si aquesta succeeix, el dolor és immens. La pèrdua de la pàtria potestat és gairebé la mort “legal” del fill. I tot això en bé del menor, en teoria; perquè on anirà a parar el nen, a una institució pública d’aquestes que fabriquen genis de la convivència? A rodolar d’una família d’acollida a una altra durant els anys dèbils?

Em sembla que cal pensar bé, amb profunditat, les conseqüències de la introducció d’una norma tant dràstica i tant castradora. I, sobretot, cal acceptar d’una vegada que el sol fet de viure és un risc; ho era a la prehistòria quan un lleó se’t cruspia cru, i ho és ara quan sortim a la carretera, on un borratxo cretí ens pot llevar la vida. La nostra o la del nostre fill.


Publicat a La Vanguardia del dia 9 de juny de 2012.

Cita, amb qui?

Per casualitat, arribo al web http://www.citapreviamedico.org i, per pura curiositat malsana, hi entro. Em trobo amb una mena de facilitador per demanar cita mèdica a centres de la seguretat social. Pots demanar-la a qualsevol de les comunitats que tenen aquest servei i ho pots fer des d’un mateix web. Sembla, d’entrada, una manera per no haver de navegar per una o altra web.

Per a poder concertar la visita s’ha d’introduir el CIP, el Codi d’Identificació Personal, en el cas de l’ICS. On va a parar aquest codi? He mirat de trobar al web qui carai hi ha al darrera però ni una dada, i a més em surt un advertiment al cercador que diu: “En aquesta pàgina hi ha contingut no segur”. Algú vigila aquesta i altres  recopilacions il·legals de dades? Compte!

P.D. Al web hi ha un mapa de les províncies. Si passeu el cursor per damunt de Madrid veureu, esmaperduts, que surt l’etiqueta de... Barcelona.

La síndria

Ja fa uns anys, passava dies de l’estiu en un poble menut de Terol. Era mitja tarda i, una mica avorrit, vaig agafar la càmera fotogràfica i vaig sortir a fer un volt. Quan arribava a la plaça, un camió petit aparcava i el seu xofer, un gitano trempat i parlador, en va baixar, va obrir la caixa i va descobrir un munt de síndries verdes i arrodonides. En pocs minuts, una trentena de persones es van anar reunint entorn del vehicle i, mentre el gitano eixerit proclamava les bondats del género, la gent anava  adquirint la fruita. El seu argument era que ell venia bo i, que si algú, des de la darrera vegada que havia vingut, havia trobat algun síndria no prou bona, avui n’hi donaria dues de gorra. Entre el compradors es va aixecar la veu aguda, una mica desagradable, d’una dona que li va etzibar que, de les cinc que li havia comprat, no se n’havia menjat ni una de bona. El gitano no es va acovardir pas, malgrat la verborrea de la dona que anava escalfant el cap als companys de cua. Amb el millor estil de la seva raça comercial, va cridar un home que ja marxava amb un carro amb 15 o 20 síndries, i li va dir que en triés una. L’home, sorprès, va agafar a l’atzar una de les síndries i li va donar al gitano. Tothom expectant, l’home va treure un ganivet de la butxaca, va obrir el fruit, el va tallar i el va començar a repartir entre els compradors; tots excepte la protestant: “Si algú troba que la síndria no és bona, que m’ho digui i en regalaré deu a la senyora que ha tingut la mala sort de trobar-ne cinc de dolentes! Provi, mengi, jo només venc género del bo!”. Ningú es va quedar sense el seu tall. Quan l’espectacle minvava, el gitano va preguntar a qui no li havia agradat la síndria i ningú va protestar. La senyora es va quedar sense arguments i, entre seriosa i avergonyida, va comprar síndries, tot fent mutis de l’escenari. Això és comunicar!, vaig pensar. No sé si les síndries eren realment bones o no (jo no la vaig tastar) però el convenciment, la gosadia, la seguretat, l’atreviment del gitano eren definitius i no admetien discussió: les síndries eren bones sí o sí.

Explico aquesta anècdota perquè contrasti amb el discurs amb el qual Mariano Rajoy ens va obsequiar ahir, tot donant lliçons a Europa. Algú li va escriure un text que, en recitar-lo, el mateix don Mariano s’anava donant compte que no se’l creia. Així com el gitano de la història tenia escrit el discurs als gens, el President només el tenia damunt d’un paper. I això es nota. Tothom pot entendre un bon atac per defensar-se, però ha de ser convincent i aquí és on falla tot. Penosa intervenció de la del gallec, que es va notar buit, fluix, penós.

El gitano jugava amb avantatge: era un dia d’estiu, a mitja tarda; el sol escalfava de valent i les síndries havien de ser molt dolentes per no semblar bones. La qual cosa demostra que, fins i tot per enredar cal ser intel·ligent. De petit, pel meu poble passava un gitano, un altre!, que també venia síndries tot cridant pel carrer: “Por cinco pessetas se come, se bebe y se lava la cara!”. Doncs això. Ah! L’home del carro, el que havia cedit la síndria de tast, se’n va endur dues de grans i ben rodones!

L’eficàcia policial

Fa un dies que va fent tombarelles la notícia que figura al marge. La policia ha trigat 13 anys a descobrir-los: cobraven la pensió d’un  home mort el 1998, 137 mil euros en total. Realment, aquesta quantitat dividida pels anys no és cap bestiesa. Es pot dir que el matrimoni acusat ha estat, en línia amb la tendència actual, auster en la seva estafa. I els han detingut, poca broma amb aquest final. Una detenció porta prou problemes com per no desitjar-la, i és prou seriosa com perquè l’autoritat competent se’n plantegi l’aplicació.

En canvi, quatre pencos es mengen tranquil·lament 24 mil milions i no passa res, la Hisenda pública retalla a tort i a dret i tapa el forat amb impunitat diürna, que ni se n’amaguen, conxo! La quantitat estafada pel matrimoni cervellonenc és el 0,00000570833% del que Bankia ha estafat al país: la pena que correspongui a J.P.A.R.L. i M.E.T.P. serà proporcional a la que s’enduguin els responsables del bunyol bancari?

El meu avi em deia: “si estafes poc, ets un delinqüent; però si estafes molt, seràs un geni”. De moment, no hem vist cap mosso, ni cap altra autoritat competent, per les oficines de Bankia.

Axà es fa

Fa uns dies una furgoneta va xocar contra una paret mitgera de casa i en va fer caure un bon tros. Com que el cotxe té assegurança, doncs cap problema, es fa el parte i avall, solucionat. Resulta que la companyia d’assegurances, Axa, és la mateixa per a tots dos i sembla que així tot serà més fàcil. Enviem el pressupost i una foto.

Comença el sainet. Em truca per telèfon un xicot amb un marcat accent sud-americà que em pregunta com va anar la cosa de l’accident. Li ho explico en català, però em demana que ho faci en castellà i, a desgrat, hi accedeixo (encara em costa d’entendre com companyies que operen a Catalunya, tenen gent incapaç de comprendre el català). Quan acabo, em diu que ell pertany a Brrbllbrrlala. Li ho faig repetir: Brrbllbrrlala. Al capdavall aconsegueixo d’entendre que és una empresa que perita per compte d’Axa, i que la seva trucada és per comprovar les meves dades per a procedir al pagament. Com que no el conec, li dic que no li donaré pas cap dada d’aquesta mena i, que si la necessita l’haurà d’obtenir d’una altra manera. Quedem en què, a través de l’agent local, ja se’n sortirà. Quina sorpresa no tinc quan, unes hores després, una noia, ara en català, em comunica que procediran a pagar-me tot seguit els danys produïts. M’estranya: l’obra encara no s’ha ni començat i em volen pagar el pressupost...? De seguida ve la clatellada quan la noia em diu, en català, que han “ajustat” el pressupost i que em pagaran la meitat del què diu. Li dic que a veure si també les companyies d’assegurances han aplicat les seves retallades i que no li penso pas signar la conformitat. Després d’esplaiar-me a desdir, acaba amb un “ja el trucarà el meu superior” i jo l’engego amb bon vent i barca nova.

O sigui que, un personatge que desconec, bo i assegut en la seva cadira barcelonina, sense desplaçar-se ni un mil·límetre, sense exercir la seva funció de pèrit, m’ofereix una “quita” i tots contents. Això és professionalitat, sí senyor; i atenció al client, què carai. Per una vegada un lema comercial sincer: “Axa, la aseguradora que no parece aseguradora”.

Comença el xou esportiu, el de l’estiu

La portada d’avui del diari Sport diu això, amb lletres ben grans: “Guardiola escucha ofertas” i obre la veda de l’estiu esportiu. Pot ser, és probable, és possible. En aquest món endimoniat fins pot ser que les granotes criïn pel. El que sí és segur és que el periodisme, quan no hi ha notícies, les inventa. Jo no em puc creure que el periodista que escriu això ho sàpiga. Pot tenir indicis, pot ser que tercers deixin anar alguna cosa. Però, més cert que la mort, de la boca de Guardiola no n’ha sortit ni un mot.

Sentia ahir, per la ràdio, una entrevista feta a Manel Estiarte. Vaig poder sentir un home sense pèls a la llengua, un personatge dur i directe, d’aquells que agraden als periodistes quan els va a favor seu i que odien quan és a l’altra banda. Es veu que és un gran amic del Pep, i aquest el va triar per fer una feina ben concreta: mantenir els mitjans de comunicació a una distància considerable. Això no ho han perdonat al Manel, ni al Pep, i personatges de mitja volada, verbigràcia Jordi Grau, que no perden punt per presa a l’hora de retreure’ls-ho. No hi havia entrevistes, però Guardiola es va encarregar de recordar-los a tots les hores que els havia dedicat en aquests darrers quatre anys.

Ara ve l’estiu i la quitxalla periodística esportiva té poca feina, i quan un té poca feina el gat pentina. Com que pentinar el gat no implica un desgast exagerat de les neurones, el periodista vagareja i qualsevol remor el distreu. I així és com se’ls acuden portades com la que ens ocupa. Ara assistirem, com cada estiu, a un munt d’especulacions, teories, rumors, remors, sorolls i animalades mil perquè els diaris puguin treure el gruix de paper habitual cobrant el mateix i que ràdios i TV’s arribin a omplir els minuts que hi tenen assignats.

Aquesta mateixa setmana vaig sentir dir a l’ínclit Jordi Grau que: “Només arribar a Argentina, Messi ja ha assistit a una roda de premsa i concedit diverses entrevistes. Aquí no hi ha hagut manera”. Les paraules no tenen història, com gairebé tot el què diu el col·legui Grau, però si el to: de retret i agressiu. Està bé. En lloc de preguntar-se perquè passa això, tira amb bala contra el seu objectiu. Segur que quan torni d’Amèrica el Messi voldrà tenir ben lluny el misèrrim Grau. L’estultícia esportiva és incommensurable. Visca el vi!

Tot sigui pel cul!

He esperat uns dies per veure si algun dels observatoris feministes, o femellistes, que treballen pel bé de la dona s’havia fet eco d’aquest anunci aparegut al Magazine de La Vanguardia del dia 27 de maig. No n’he sentit piular cap. De tota manera, si alguna d’aquestes organitzacions sense ànim de lucre hagués empès alguna acció en contra (o a favor, mai se sap) d’aquest pamflet, espero que sàpiga disculpar-me: la meva oïda perd amb l’edat.

L’anunci no té pèrdua. Primer, la paraula “culo”. Mentre que en català aquest mot presenta una lleugeresa acabada en una ela volàtil, cul, en castellà l’afegitó de la o el fa ordinari. El dibuix de traç de sota, ja no gosa repetir la paraula i utilitza un eufemisme. Però a més, la frase “me parto el culo” ja és grollera en sí mateixa i no es pot obviar. El producte que anuncien per a tenir allò al 10, és “pechuga de pavo”; podríem deduir que posant-te la “pechuga” al cul aquest serà una meravella.

El què fa formidable l’anunci és la frase final, aquesta mena de frases que ara busquen tots els anunciants com per resumir la resta, una frase genial que es mantingui a la ment dels consumidors. Aquí, el crack que l’ha ideada s’ha lluït: “alimentando otro modelo de mujer”. Frase profunda.

Traduint, jo diria que l’anunci vol dir una cosa així: “otro modelo de mujer és el de aquella que consigue un culo 10 sin esfuerzo mientras se lo parte riendo de no se qué comiendo pechuga de pollo Campofrio”. Si té un cul 10, la resta no importa! Felicito a Campofrío per la seva genialitat. I als observatoris i demés, que els aprofiti.

Ai, Duran...

Hi ha dies en què els polítics m’entendreixen. Avui mateix, només llevar-me, sento per la ràdio que el senyor Duran es va entrevistar amb el senyor Rajoy. A la sortida el senyor Duran declara que: “El president m’ha assegurat que...”. La resta de la frase m’ha patinat. El senyor Duran amb una ingenuïtat infantil i una candidesa que emociona, està tot cofoi perquè el Presidente li ha assegurat no sé què. Un personatge que ni tan sols compleix els seus compromisos i que obvia les lleis, és de fiar? De debò que em costa no arrencar a plorar. És allò de que digues el què vulguis que, si ho dius prou fort i amb convenciment fins i tot semblarà veritat.

La teoria de la busca

Jo encara vaig fer la mili: a Madrid, al Regimiento de Infanteria Mecanizada Wad-Ras 55, pertanyent a la División Acorazada Brunete. El coronel del regiment era Víctor Lago i el comandant de la divisió el general Milans del Bosch. Pura estirp militar. Entre altres inutilitats, ens van ensenyar a desfilar. Es tractava de posar els homes en formació de manera que, a davant de tot i d’esquerra a dreta descendent, hi havia els més alts que anomenaven gastadores. Al darrera de tot, els més menuts, que en l’argot casernari eren considerats la calderilla. Aquesta distribució fa que el conjunt sembli més alt i més impressionant.

Per entendre-ho, agafem solament la primera fila de davant al darrera i tindrem al front un soldat alt i al darrera un de menut.  A la busca del rellotge, el gastador seria al punt central, mentre que la calderilla seria a la punta. Quan manin anar a esquerra o dreta, al gastador li caldrà solament un moviment minúscul, executat pràcticament en un pam quadrat, per a girar, mentre que la pobre calderilla haurà de recórrer uns quants metres. Tenia conya la cosa: mentre el camallarg posat al cap podia girar sense cap esforç, els camacurts perdien el cul mirant d’atrapar-lo. En definitiva, els menys dotats havien de fer un esforç molt major.

Doncs bé, poc més o menys, això és el què passa a les estructures organitzatives comuns, ja siguin una petita empresa o un país. En la primera, la fila serà més curta i en el segon més llarga i així és com anem. A l’estat espanyol han posat Catalunya a la calderilla i quan algú des del centre de la busca, que és Madrid, mana girar, per petit que sigui el moviment, nosaltres ens fotem un tip de córrer, mentre que a la villa y corte amb prou feines es mouen. I vet aquí com, des de fa segles, anem pel món amb la llengua defora i amb els peus que ens toquen el cul.

La meva esperança és que passi com passava al pati del col·legi quan fèiem la serp: impulsats per la força centrífuga, els de la cua acabaven despresos de la resta. Com més triguem a sortir de la fila, més potent serà la força i més gran el perill de que ens clavem una morrada. Deixem-nos anar abans no sigui massa tard i, encara que sigui a batzegades comencem a caminar al nostre pas; llarg o curt però al cap i a la fi, el nostre. Deixem de ser la calderilla d’una punyetera vegada.

La renda de tots

Fa dies que van apareixent notícies de que tal o qual pagament es farà segons la renda de cadascú, de manera que la contribució al bé global sigui justa i segons les possibilitats que un hom tingui. Algú a pensat en el què això significa per la confidencialitat del patrimoni i els ingressos de tothom?

Cal observar que pagar segons la renda significa que, qui ha de fer de recaptador, ha de conèixer la nostra renda per tal de poder efectuar la liquidació. En definitiva, l’escola, la guarderia, els farmacèutics que visitem, sabran quin és el nostre nivell de renda. Mira que bé! Algú hi ha pensat de veres? Quin trànsit de compra-venda de dades hi pot haver? Quan l’Administració no és el liquidador aquesta dada es converteix en una xifra pública, o gairebé.

Mesells com som, engorjats a la crisi, els poders públics aprofiten per colar-nos amb un embut enorme, com si fóssim ànecs destinats al foie, altres retallades més subtils: les dels nostres drets individuals. A més d’un policia al menjador, ara ens hi posaran un inspector d’hisenda.

Aquest personatge: Juan Carlos Girauta

Girauta és un de tants tertulians que corren per ràdios i TV’s del país, i de l’estranger, pontificant des de qualsevol trona que se’ls posi al punt de mira. L’ofici de tertulià és un d’aquells que em sedueix: tenint poca idea de moltes coses opinen sense vergonya de tot. Com en qualsevol col·lectiu hi ha de tot, i algunes excepcions mereixen tot el meu respecte.

El tal Girauta deixa anar la seva incontinència verbal, entre d’altres medis, a Catalunya Ràdio i no aconsegueix fer-lo callar ni l’ego incomparable del Xavier Sardà –a voltes sembla que aquest fins i tot li té por–. I ja fa dies que diu bestieses. És per això que m’he posat a buscar informació sobre el personatge en qüestió. Només començar ensopego amb un nom: Factual. Aquest és el nom d’un diari digital, de vida exímia, que va néixer amb la vocació de revolucionar el periodisme des del web. En Girauta en va ser l'últim i revolucionari director: després d'ell van tancar. És a través de la història d’aquest mitjà, foscament desaparegut el 2010, que la imatge del Girauta emergeix amb potència espantosa. Un home ressentit i violent, verbalment, amb un currículum d’allò més lluït. Nat a Barcelona el 1961, ha estat col·laborador de la Cope, El Mundo i Libertad Digital. Ara milita al PP, però abans ho havia fet al PSC. Segons va declarar ell mateix, de jove havia festejat amb la Joven Guardia Roja: “Un error de juventud”. Avui, després de pensar-s'ho, es defineix com un liberal convençut.

Factual era un mitjà nascut a l’ombra de Ciutadans, fundat entre d’altres per Arcadi Espada, Agustín Navas i Manuel Trallero, insigne defensor dels catalans que aguanta els seus pantalons amb uns elàstics que Fraga li va deixar al testament. Aquests només són alguns dels noms que s’entrelliguen en la vida i miracles del bo d’en Girauta. També hi ronden el Jiménez Losantos i Salvador Sostres.

M’he aturat i he deixat la cerca: ja n’hi havia prou. Fa feredat. I no tan pels cercles que freqüenta, sinó per les seves opinions. Només heu de sentir els post-cast de Catradio i us en fareu una idea. No cal buscar massa: amb els dels dos darrers dilluns n’hi ha prou i de sobres. Avui ha telefonat una senyora queixant-se del to agressiu del Sr. Girauta. M’hi apunto. Em sembla que ja li hem prestat prou l’altaveu de la ràdio pública a un personatge ofensiu, que menysté els oients i qualifica, a qui no li agrada, de subnormal. Ja li hem donat l’oportunitat de participar en el diàleg públic i lliure que el Manel Fuentes defensa, una oportunitat que ell no ha sabut aprofitar. Ben al contrari, sota la pell de l’ofès, del màrtir de la discrepància, aprofita qualsevol oportunitat que té per insultar a tort i a dret. Al senyor Girauta ja li toca disculpar-se i fer mutis.

Un policia al menjador de casa

A esplugues de Llobregat tenen un policia que es dedica a recórrer els instituts a la recerca de conflictes i, si pot, en una imprescindible tasca de bona voluntat, a evitar-los. Es veu que des de l’Ajuntament han promogut aquesta figura, el Manel, pacificador on n’hi hagi. El més impressionant, però, és que es justifica aquesta mesura dient que “reforça l’autoritat de l’equip docent”. Refotre, aquesta sí que és bona! I rebla el clau el mateix policia dient que: “Sóc policia. Jo sí que puc anar a casa dels pares dels nois... i si cal, es pot posar en marxa un procés penal”.

Mai haguera ni imaginat, ni en els meus somnis més obscurs, que ens deixaríem tutelar per la policia sense dir ni mu, i contents! No m’ho puc creure. El nostre professorat, incapaç de merèixer respecte, acudeix a l’autoritat repressora, dimitint de les seves funcions. Segurament pensen que tenint un policia al darrera mentre renyen un alumne ja en tenen prou. És com tenir permanentment el “gran germà” a l’esquena amenaçant l’infractor (?).

No pot ser veritat que aquells professors que corrien pel carrer davant dels grisos, ara es posen al seu costat empaitant els seus propis alumnes. La pedagogia del gest no pot ser més lamentable ni més castradora de la llibertat d’aula que tan i tan s’ha defensat; quant d’esforç inútil. Si aquest és el professorat que mereixen els nostres fills anem arreglats. El mateix home bo diu que el 99% són “bona gent”; així resulta que, per l’1% restant, hem de renunciar tots a la pròpia autogestió del conflicte. Estem ensenyant als alumnes a menystenir la societat civil, a llençar-nos als braços dels qui tenen el monopoli de la violència. Greu error pels qui prediquen la renúncia dels pares a l’educació dels fills: ara resulta que els mestres fan semblant. Ens donem compte que ensenyem els joves a sotmetre’s sense alternativa al judici de l’autoritat policial? Que no sabem que la seva paraula val més que la nostra? Per decret. Posar un policia a l’escola és reconèixer els fracàs del professorat.

No deixa de ser curiós que l’alcaldessa d’Esplugues, Pilar Díaz, que és professora, diu referint-se als conflictes: “I se solucionen. I tant si se solucionen!”, com en una amenaça. Home, només faltaria. Si avesem els joves a viure amb un policia al pati, d’aquí un temps el tindran a l’aula, i quan siguin grans veuran normal tenir-lo al menjador de casa.

És pel teu bé!

En un diari comarcal de Teruel llegeixo que un agricultor jubilat de 84 anys va morir en bolcar el tractor que conduïa. La periodista que redacta la notícia comenta (sic): “...resulta complicado convencer a una persona, ya jubilada para la cual el campo ha sido toda su vida, que debe dejar de trabajarlo. Sin embargo, las consecuencias pueden ser devastadoras”. L’adjectiu devastador, que ve de devastar, no és gens adequat per a qualificar la mort del José. Devastar és destruir un territori, els seus habitatges, collites boscos i tot el què convingui. No crec que les conseqüències de treballar el camp siguin doncs devastadores; en tot cas tràgiques.

Una mort accidental sempre és tràgica, tan si et bolca el tractor com si el cotxe et dóna tres voltes de campana. El José va sortir a llaurar com havia fet tota la vida, qui l’havia de convèncer de que ja no tenia edat? De segur que de petit, el pare o la mare, li havien dit més d’una vegada que ja tindria edat per fer tal o qual cosa. I ara, amb 84 anys, qui li havia de dir què havia de fer o què no? Quan tenim fills decidim moltes vegades per ells, perquè no tenen encara raonament suficient i, amb aquest argument, pensem que tenim  algun dret sobre ells. Com diu la meva mare, canalla naixem i canalla ens tornem i, així, quan tenim una persona gran a prop ens creiem amb el dret de dir-li què ha de fer. Sempre pel seu bé! Diria que és una expressió gairebé insultant, doncs pressuposa que el subjecte no sap què li convé.

La mort del José és tràgica, però això no justifica que li haguérem d’haver prohibit llaurar. Potser hauríem preferit que morís enganxat a un cul de cadira, acabant-se poc a poc veient escolar-se els dies sense fer res, inútil.

A vegades ens erigim en jutges del benestar dels altres i els dictem normes, els prohibim coses... pel seu bé. Jo, sincerament, crec que el bé del José era llaurar, com havia fet tota la vida. Si allà hi va trobar la mort, no importa massa.

Aquest vídeo és privat

Algú recorda aquell vídeo que el PSC va difondre durant les darrers eleccions sobre les retallades en sanitat? Es podia veure com un malalt moria al llit d’un hospital a causa de la manca de mitjans, representada per un ninot amb atributs de metge. Va ser àmpliament criticat, també per mi a l’entrada Una mica de decència.

Doncs bé, si ara premeu sobre l’enllaç veureu que us surt una imatge com la que reprodueixo. Són els temps i hi ha retallades. Curiós. Es veu que el PSC també privatitza.

El Partit Popular, i d’altres, es foten de tots nosaltres

A vegades un es refrega els ulls i es pregunta si no estem governats per una colla de tòtils que no tenen cap altre objectiu que ensorrar el país, no solament econòmicament sinó també anímicament. Ahir el PP es va convertir en paradigma del què dic.

Un personatge amb pinta de ratolí i veu aflautada, don Cristóbal Ricardo Montoro Romero, ens dius que ens deixem de “pitos y flautas” i ens posem a treballar d’una vegada, perquè sinó ens faran pam-pam al cul. Sembla que aquest homenet no en té prou amb munyir la vaca, sinó que vol esprémer la mamella fins deixar-la exhausta. Això no hauria d’estranyar, perquè els catalans ja estem avesats a treballar per la pepa de torn sense dir ni mu. Però això no fóra res si després no sortís l’espavilat del senyor José Enrique Millo que tracta el Govern –i per extensió, als catalans– de ploramiques, i aquí la cosa es complica. Convençut de que ha trobat la paraula definitòria absoluta no es cansa de repetir-la i ens la refrega pels nassos cada vegada que l’ocasió se li presenta: ploramiques! Si jo sóc un ploramiques, senyor Millo, vostè és un poca-solta i un caragirat, un poca-pena i un abusa-nanos. I paro perquè en tindria per estona. És un poca-solta perquè s’expressa amb menyspreu; un cara-girat perquè els interessos de Catalunya, que diu defensar, se’ls passa per l’arc de triomf; un pocapena perquè es pensa que és algú; i un abusananos perquè, emparat en la necessitat de governabilitat i en la majoria absoluta a Madrid, ens mira a tots de reüll i des de la trona, des d’on pontifica amb autosuficiència. Molesta que des de Madrid es fotin de nosaltres, però que ho faci un català ja no té dita.

Amb tot això, surt el benvolgut Joaquim Nadal, que no sé de quina galàxia baixava ahir, i ens parlava de la submissió als mercats, com si des de Catalunya hi poguéssim fer alguna cosa. De vegades un hom té la sensació que els nostres homes i dones públics neixen, es reprodueixen i moren en un pla que desconec i deixen anar, com qui les escup, paraules sense sentit . Senyor Nadal, ja està bé: posi’s a pensar home, que no fa mal!

No està bé, ens mereixem un altre tracte. Però també necessitem que algú ens retorni l’orgull que estem perdent per tot arreu a base d’ajupir el cap com someres que, carregades fins al capdamunt, encara reben, meselles, les fuetades del carreter barrut. Quan jugàvem a futbol, de petits, al pati de l’escola dels hermanus de la Garriga, teníem frases per animar-nos quan perdíem per tretze o catorze a zero: pit i collons! I també tàctiques per capgirar el resultat: joc ras i patada al ventre! Doncs això.

Sobre els infants i els seus drets

Aquest mes la cosa va de llars. Llegeixo en una carta, publicada el 13 de maig, signada per Natàlia Gifré i cinc firmes més, una defensa de l’escola bressol que sembla oblidada de l’administració. Escola bressol, llar d'infants són noms que volen substituir el de guarderia, que sembla que és ignominiós. No sé exactament quan va néixer aquest servei, però sí que en sé el perquè. La revolució industrial va comportar que les dones entressin a les fàbriques i, que en conseqüència, necessitessin que algú els “guardés” la mainada. En realitat no els calia pas que els nens rebessin cap mena d'educació, sinó trobar algú que en tingués cura durant unes hores al dia. Amb els anys, la mera substituta de la mare, s'ha anat sofisticant i les “guardadores” inicials han esdevingut autèntiques professionals. Tan, que fins i tot s'erigeixen en defensores i diuen (sic): “Per això reivindiquem que s'elabori una política educativa coherent respecte als drets i les necessitats dels nostres infants”. O sigui, que el què era una necessitat dels pares ara és un dret dels infants. Em sembla que ens equivoquem: al què realment té dret el nen és a tenir uns pares que puguin tenir-ne cura. El demés són succedanis. És per això que els esforços s'haurien de dirigir cap a la conciliació laboral, no pas a finançar llars d'infants. Les coses serien així més naturals i més barates. La reflexió que proposa Natàlia Gifré potser hauria repensar el paper de l'escola bressol i preguntar-se si realment és un benefici o un mal menor pels infants.

Al mateix diari, el psiquiatre Enrique Rojas afirma: “Un bon pare val més que cent mestres”.  Ho assumeixo i ho defenso.


Publicat a La Vanguardia del dia 15 de maig de 2012

Socialitzar

Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una xerrada anomenada “Què aprenem si anem a la llar d’infants?” Estava adreçada “especialment, als pares i mares de nens de 0 a 3 anys, en edat d’anar a l’escola bressol”. L’organitzava la Regidoria d’Ensenyament de l’Ajuntament de Torelló. Hi havia dos conferenciants: l’Anna Pons Vilaseca, que es presenta com a investigadora sobre l’educació, i Enric Xicoy, professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna (URL). La senyora Pons representava la teoria i el senyor Xicoy l’experiència com a pare.

Ja em va sorprendre que es presentessin els teòrics beneficis de les guarderies com si fossin guanys econòmics, tenint de fons una inversió de futur. Aquests termes semblaven excloure un enfocament humanista per esdevenir esperpènticament econòmic. També sorprenia la gran quantitat de dades empíriques, estadístiques, que recolzaven la presentació: procedien d’un estudi fet als USA i realitzat l’any 1995, fa setze anys. Tan aquest fet com que la senyora Pons visqui a París, fan que la seva opinió soni llunyana, més quan el fet educatiu és de característiques bàsicament locals.

Durant una bona part de la conferència, la senyora Pons va deixar de banda la funció dels pares i mares i es va dedicar a cantar les excel·lències de dur el nen a la guarderia gairebé l’endemà de néixer, tot explicant-nos que els pares podien donar poca cosa als nadons, que no tenien ni coneixements ni voluntat d’educar-los i que no dur-los a la llar d’infants era poc menys que condemnar-los al fracàs. Si més no a menystenir les gran oportunitats que s’oferien als qui eren educats per professionals. Ras i curt, els pares que no duien els fills a la guarderia eren uns irresponsables que negaven un futur brillant als fills.

Tal vegada però, el què més em va inquietar va ser que, tan l’un com l’altre ponent i gent assistent, feien especial èmfasi en la socialització dels nens com a un dels beneficis més estimats que proporcionaven les llars. Socialitzar un nen de 0 anys, o de 3 anys? Em sembla una bestiesa pròpia del fast-tot que impera des de fa anys. En la mateixa ponència ja es feia referència a la gran capacitat que tenen les ments tendres per xuclar coneixements: és l’edat, sembla, en què es poden fixar hàbits, i potser ideologies?. És doncs el moment de fer-los partícips de la nostra meravellosa idea social. No fóra millor educar-los com a individus? Com a pare, he de deixar en mans de “professionals”, a qui no conec, la socialització del meu fill? Socialitzar, al capdavall aborregar, ja tindran temps de patir-ho. El què els cal és créixer com a persones crítiques, conscients de la seva individualitat i de la seva potencialitat com a ésser únic i irrepetible i, des d’aquesta independència, poder transformar la societat.

No m’ha preocupat mai que un nen usi el tovalló, es renti les dents o endreci l’habitació –coses que semblen preocupar fins l’extenuació a pares i sobretot mares–, sinó que tinguin ferms fonaments humans i formatius per a esdevenir motors de transformació, no pas transformats en diligents màquines socials, incapaces de plantar cara al què està establert. Primer jo, i des de  mi tot.

La moda de les nenes

Les dues nenes que es veuen a la fotografia apareixen a la pàgina 3 de Viure de La Vanguardia del dia 7 de maig. Totes dues ballen a la Feria de Abril de Barcelona. Deixant a part que estan extraordinàriament primes, van vestides i pintades com si fossin dones de 25 anys. La seva actitud, en la imatge fixa, no és gens infantil i fa pensar en posats adults. A sota, una reproducció sencera de la pàgina 10 del Viure del 9 de maig. La periodista escriu i il·lustra un reportatge sobre les creacions de marques reconegudes destinades a nenes.

Em produeix calfreds el tractament que es fa d’aquest tema, la moda de les nenes, als mitjans: una frivolitat irresponsable. Nenes convertides en dones seductores, sexis, atractives... Em sembla tot d’una ètica dubtosa i d’una perversitat social considerable.

Curiosament són les mares, dones, les qui guarneixen així les seves filles, i són dones les que publiquen articles com el que m’ocupa. Periodistes, dones que, sense cap rubor, avui fan propaganda d’aquestes moneries i demà aixequen el crit al cel per la utilització barroera de la feminitat.

A voltes les dones, algunes, pontifiquen de que els homes anem despistats pel món, però vist això no sé qui necessita la brúixola. Més quan un hom llegeix (sic): “...hi ha els regals de cosmètica, que prometen anar en auge. Com a exemple, l’última moda en festes temàtiques per a nenes és celebrar-les en un spa”.

Époustouflant, que diria aquell. Penós, diria jo.

Per riure... que ja convé

Acudit del 10 de maig:

Una dona ja madura pateix una crisi cardíaca i l’ingressen a l’hospital.

Mentre l’operen a vida o mort, té una experiència extraordinària i veu a Déu que l’observa. Aleshores, angoixada, li pregunta:

- Que ja m’ha arribat l’hora?

I Déu li respon:

- No, encara et queden 43 anys, 2 mesos i 8 dies.

Quan es desperta, eufòrica, decideix quedar-se a l’hospital i que li practiquin un estirament a la cara, una liposucció a les cuixes, que li injectin bótox als llavis i també se sotmet a un augment de pit. Va pensar que com que li quedava prou temps de vida, bé valia la pena.

Recuperada de la darrera operació, abandona l’hospital, travessa el carrer i l’atropella una ambulància.

En arribar davant de Déu, ella li etziba:

-Em pensava que encara em quedaven més de 40 anys de vida! Perquè heu deixat que m’atropellin!?

El bon Déu se la mira i respon:

- Dona, és que no t’he conegut!

Amb tot l'afecte: dir-vos a totes que sou boniques tal com esteu: no calen 50 quilos de maquillatge!


L'acudit que reprodueixo l'he rebut pel Facebook Rire, c'est parfait pour la santé.

El dret a no pagar

La Generalitat debat si admetre les denúncies presentades per les concessionàries d’autopista per l’impagament del peatge d’uns milers d’usuaris. Ja fa anys que l’Administració va instaurar l’embargament del compte corrent per a fer efectiu el pagament de les multes. O sigui que si es decideix tirar endavant els expedients és segur que a tots ens tocarà esquitxar.

Jo em pregunto si una part d’aquesta multa anirà destinada a la concessionària de torn en concepte de pagament de la factura. Si és així, crec que es tractaria d’una transgressió flagrant del dret a no pagar: al cap i a la fi, l’impagament de l’autopista no deixa de ser un afer privat entre client i proveïdor. Tots tenim el dret a no pagar davant d’una factura que considerem injusta pel seu preu o perquè el bé o servei facturat no ha respost al què desitjàvem. En qualsevol cas, hauria de ser un jutge qui decidís què és just. Es veu que les concessionàries tenen el cobrament assegurat, o si més no saben que el càstig exagerat de la sanció farà desistir els “morosos”. Glòria al poder públic protector, una vegada més.

Com sol passar, la baula final de la cadena és qui queda indefensa, qui acaba pagant, passant primer per una coronació ignominiosa amb les banyes de l’enredat.

Els cuyons de don José

És ben bé que aquella parèmia que diu que cada dia s’aprèn una cosa nova és certa: avui m’he assabentat que el President de la Junta de Extremadura es diu José Antonio Monago. Aquest cervell privilegiat de la política ha dit alguna cosa així dirigida a l’Alcalde de Barcelona Xavier Trias: “Yo le diría al señor Trías en catalán, porque a lo mejor no me entiende: si ten cuyons dímelo a la cara”. Aquest ens ha sortit poliglot. Diu aquesta genialitat fent referència a unes declaracions sobre la dubtosa rendibilitat de l’AVE extremeny que va fer el polític català.

Explicaré una curta anècdota personal. Per imperatius laborals, els meus pares van deixar el seu Taradell natal per la Garriga a principis del anys 60. Allà es van convertir en veïns del Josep i l’Encarna. L’Encarna era una aragonesa que cuinava com els àngels. La meva mare, en veure que la dona solament parlava en castellà, tement que no l’entengués, feia un esforç tan titànic com inútil per parlar-li en la seva llengua. Al cap de pocs dies, l’Encarna li va dir a la meva mare: “Mira Núria, háblame en catalán que te entiendo mejor”. Val a dir que l’Encarna i la mare van ser grans amigues durant quaranta anys; solament la mort de la manya va acabar amb la seva amistat.

Doncs bé, don José Antonio, “Hábleme en castellano que le entenderé mejor”. Quines coses té el monolingüisme...

La llei de lleis

Ja vaig escriure sobre Bankia en aquest blog quan va sortir a la borsa. Ara amb la dimissió, sobtada, del senyor Rato em ve la temptació de tornar-ho a fer i, amb aquesta excusa, explicaré el que em sembla que és l’origen dels nostres mals. Parlava, jo, aleshores de la depravació dels banquers que, havent-nos buidat les butxaques amb un primer sanejament, ens les volien escurar fent-nos socis accionistes d’ells mateixos. Ara no ens hi deixaran ni les engrunes.

Al què anava. La intocable Constitució espanyola diu (copy-paste):

Artículo 47.

Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las normas pertinentes para hacer efectivo este derecho, regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación.

Els hauríem de portar a tots, polítics i banquers, a la presó per incompliment flagrant de totes i cada una de les paraules de la llei de lleis. I m’explico: la gran enganyifa, la diabòlica dinàmica, ha estat precisament el convertir un dret constitucional en un objecte d’especulació. Impulsat pel creixement econòmic, amb els diners europeus, el mercat immobiliari va pitjar l’accelerador i promotors i constructors es van llençar a aixecar pisos i cases per a satisfer una demanda autoalimentada i fictícia: ja no es va construir per encàrrec, sinó per a l’estoc amb la vana seguretat de vendre demà a preus inflats. Als banquers els va faltar temps per apuntar-se al carro i es van oferir a finançar immobles amb hipoteques a 150 que realment valien 100. La cosa és retorçada: nosaltres mateixos especulàvem amb la nostra pròpia llar, arrossegats pel riu de l’avidesa, en pensar que sempre podríem vendre no a 100, ni a 150, sinó a 200. Ara resulta que aquell objecte no en val ni 50 i, a més, qui ens el va vendre ens deixa sense sostre. Ara, el banquer que feia de conseller, ha dimitit del seu càrrec i ens diu que la decisió va ser nostra, se’n renta les mans i surt per la porta del darrera amb el ronyó cobert.

“Impedir la especulación”, diu la consti. Ah! Qui durà polítics i banquers al TC per passar-se per l’arc de triomf la legalitat? Cal recordar que la ignorància de la llei no n’eximeix del compliment.

Algú recorda al mestre d’obres? Aquesta figura, desapareguda avui, rebia d’un veí l’encàrrec d’aixecar una casa. El mestre iniciava la seva feina procurant que l’obra fos, per davant de tot, duradora: aquesta era la garantia pel treball futur. Encabat, el propietari pagava i s’instal·lava. A cap mestre d’obres se li hauria acudit construir sense un encàrrec. Ara el mestre ja no existeix: arquitecte, aparellador, taxes municipals, drets col·legials, ocupació de via, impacte ambiental, etc. l’han substituït. Abans de posar la primera totxana, la llar ja ens ha costat un ...lló. Després encara: certificat d’habitabilitat, escomeses de serveis, contribucions, escombraries, assegurances... tot sobre el sostre de casa. Aquestes són “las condiciones necesarias” i les “las normas pertinentes”, que han convertit l’habitatge familiar en un bé de luxe, en un dret inabastable.

Certament indigna que els poders públics hagin abandonat els nostres drets essencials en mans d’especuladors miserables. Potser és que la misèria, i la pela, s’encomana.

La importància del gest

Fa dies que la senyora Alicia Sánchez-Camacho Pérez surt per tot arreu, sembla com si s’hagués multiplicat. Els darrers resultats a les eleccions al Parlament de Catalunya l’han dut a la primera plana dels mitjans de comunicació, i ella ho aprofita fins el darrer alè. Ahir mateix apareixia a la TV amb l’altra senyora del PP, María Soraya Sáenz de Santamaría Antón, formant un duo curiós. Per cert, aprofitant que avui és dilluns, algú li hauria de dir a la senyora Sáenz de Santamaria que estaria bé que de tant en tant es pentinés una mica, i que les rebequetes són per estar per casa i per les infermeres.

Tornem a la senyora Sánchez-Camacho Pérez que és la que ens ocupa. No discutiré ara la ideologia que defensa ni el seu projecte polític, sinó les formes que usa per a propagar-los. El seu to de veu i els seu gest expressiu són sempre amenaçadors: adverteix, dicta, assenyala, exemplifica amb molta facilitat. I no sols té aquesta actitud amb els seus adversaris polítics, sinó amb els seus propis correligionaris. El gest és el de la mare que renya contínuament per refermar la seva autoritat, que ofega “pel teu bé”. El voler estar sempre a l’ull de la tempesta fa que et mullis sovint; el protagonisme la fa visible i, amb aquesta visibilitat, els defectes s’amplifiquen.

El gest, allò que ara en diuen la comunicació no verbal, és important; el gest ens identifica tant com la cara.

De qui és el carrer?

La Pilar Rahola diu que el carrer no era de Fraga, com ara no és dels manifestants, antisistemes, o 15M’s. És cert; ningú pot atorgar-se el dret d’ocupar els camins per impedir el pas dels altres. Els camins sempre han estat importants, tant que fins i tot les propietats privades han de respectar allò que en diem, des de temps immemorials, dret de pas.

Però el carrer és de la policia? La pinta de la colla de mossos de paisà no tranquil·litza gaire; és més aviat inquietant. Cara tapada, cames obertes, mans a les butxaques, exhibició muscular, caputxa, actitud xulesca... francament, si me’n trobo un d’aquests, truco a la policia. Repregunto: és de la policia el carrer? Perquè darrerament sembla que sigui exactament així: és la policia la qui no ens deixa circular lliurament pels carrers, que ens remou la motxilla o la bossa i que exigeix que ens identifiquem. I tot en nom de l’ordre públic. Cal que tot estigui tranquil i net perquè els representants del BCE s’enduguin la impressió d’una ciutat endreçada i submisa. La policia, que ens ha de protegir dels delinqüents, es llença al carrer per protegir una colla de personatges d’ètica dubtosa. Però, la policia no era per protegir el poble?

Pilar, és cert que el Fraga va dir allò de “la calle es mía”, però ara ho ha recollit el Puig que, bat en mà, fa passejar els seus pretorians per les cantonades a la recerca de ciutadans rebels: detencions preventives, assetjament de manifestants, escorcolls aleatoris. Potser s’hauria de repensar el paper dels cossos policíacs, i ells mateixos haurien de reflexionar. El carrer no era del Fraga ni dels manifestants, però tampoc de la policia.

Sobre els títols als diaris

El títol d’un article al diari sol ser un resum molt compacte del què diu el contingut. Moltes vegades indueix a llegir-lo amb deteniment, o a no fer-ho ni que et matin. A voltes depèn de l’hàbit del lector: molts llegeixen solament el títol i amb això es queden. Així, la tria del títol es converteix en un element important i del qual cal tenir una cura especial.

No em sembla que el subtítol del que publica Ana Macpherson a La Vanguardia d’ahir, 3 de maig de 2012, sigui el més adequat. No és cert el 30% de les joves de 19 anys estiguin condemnades a patir un càncer de coll uterí; ni tan sols és cert que la infecció pel papil·loma provoqui necessàriament aquesta mena de tumor. Un dels autors d’un informe publicat recentment, Xavier Castellsagué, expert en infeccions i epidemiologia del càncer, es va fer un tip de repetir ahir, per la ràdio i la TV, que més de 90% de les infeccions per papil·loma es resolen per sí soles.

Entenc que aquest subtítol pot induir a error als lectors i provocar una alarma que no existia. Cal demanar una mica més de cura.  Potser haguera estat millor: "La infecció que pot provocar càncer de coll uterí ja afecta el 30% de les joves de 19 anys".

L’estat policial

La fotografia que il·lustra la portada de La Vanguardia d’avui, és prou gràfica: un policia vigila amb prismàtics els voltants de l’Hotel Ars a Barcelona, mentre el seu company apunta no sé a qui amb un fusell de precisió. Qui és al punt de mira de l’home armat? Qualsevol ciutadà que passejava a aquella hora pels voltants de la vila olímpica. Des de fa temps, tots els habitants del món ens hem convertit en sospitosos per una policia cada vegada amb més poder i atribucions, al servei de Governs i Estats controladors, intrusos a la vida privada, gelosos de l’orde públic, recelosos de l’individu capaç de qualsevol malvestat.

Ja fa dies que els responsables policials demanen lleis més dures, més càstig pels incívics, en definitiva més poder repressor. A mi, que he viscut la dictadura, tota aquesta tendència em posa la pell de gallina i em pregunto si la cessió del poder als Governs, a través de les urnes, els dóna carta de bucaners. Guanyar unes eleccions no és tenir un xec en blanc per girar els canons contra el poble. Tan pervers és aquest soroll de sabre induït que el mateix poble acaba cridant al seu favor.

Qui està a la creu del visor d’aquest home amagat en un balcó barceloní, puc ser jo, el teu fill o la mare del meu veí. El policia l’apunta per jugar. Amb l’arma muntada un gest molt lleuger, una pressió insignificant sobre el gallet seria suficient per segar una vida. A mi això em provoca més desassossec que seguretat.




Publicat a La Vanguardia del 04.12.2012

Es declaren (no tant) innocents

Els empleats de banca es declaren innocents en un blog que ha muntat l’UGT. De moment ha enregistrat 126 adhesions, que per un col·lectiu tant important no em semblen masses. Em sorprèn, més quan ahir per la TV3 se’n van fer ressò. Si visiteu la pàgina del manifest veureu, curiosament, comentaris anònims o amb pseudònim.

En la meva vida professional, el tracte amb els bancs ha estat imprescindible i constant. Com a responsable financer de diferents empreses he hagut de tractar amb tota mena de personatges en tota classes de circumstàncies. La majoria de responsables amb qui havia mantingut contactes, avui estan feliçment pre-jubilats, passen els dies amb una pensió avançada i privilegiada i s’alegren de no haver d’enfrontar-se amb temes com les accions preferents. Alguns d’ells em van humiliar quan no tenia diners per pagar nòmines i em deixaven anar crítiques impertinents a la meva mala gestió; des de la seva butaca, en un despatx ben moblat, em miraven amb suficiència i arrogància. D’altres es van arriscar fins on els seus poders els deixaven. Aquests darrers saben que, en temps de vaques grasses, van rebre el meu reconeixement en forma de beneficis per a ells i les seves entitats. Quan els bancs es van anar convertint en especuladors a la borsa i al totxo, empleats i directors de sucursals petites i grans es van llançar a la venda d’hipoteques a tot bitxo vivent i a comprar passiu per a transformar estalvis en accions. D’aquesta manera aconseguien incentius prou sucosos que els procuraven ingressos per damunt de les possibilitats seves i de l’entitat. Que no han enredat ningú és una entelèquia: si no coneixien les clàusules abusives en contractes i productes, són culpables d’ignorància dolosa; si les coneixien, aleshores, directament, han enganyat els seus clients.

No val apel·lar a l’obediència deguda, a dir que ells només feien la seva feina, que obeïen instàncies superiors. Potser els caldria haver reflexionat sobre la bondat de certs productes i l’ètica de certes tècniques que figuren als manuals de venda. Ara recullen els resultats d’aquella lleugeresa i es queixen. No s’hi val. La gent es guanya els diners treballant i acudeixen al banc perquè no hi ha altre remei. Quan els portem el fruit de la nostra feina, han d’entendre que són dipositaris dels diners i, sobretot, de la nostra confiança. Trair-la és molt greu. En molts cassos, aquesta traïció ha estat inconscient, però això no els exculpa; de cap manera no els fa innocents. 

Els ous de l’autopista

Fa pocs dies vaig viatjar per l’autopista AP7 des de Cassà de la Selva fins la frontera francesa. Hi ha un bon tram que està en obres des de fa almenys 2 o 3 anys: hi afegeixen un carril. Està bé. Després de més de trenta anys la concessionària ha tingut a bé de fer aquesta obra amb els dinerons que, religiosament, fins ara hem anat pagant. Ara però, estan esparverats: els catalans s’han revoltat i no paguen el petge! Això els té acollonits, sobretot perquè la llei no és massa clara quan a l’execució de possibles sancions contra les conductores rebels. Si, per aquelles espifiades legals, resultés que el Govern no pogués sancionar-les, la cosa adquiriria unes proporcions catastròfiques. De fet, caldria endegar un procés per mirar de cobrar factures pendents i això, com ja se sap, és força voluble. Ah! No hi hauria prou cobradors del frac per a fer-hi front. Quan costaria reclamar un deute de 1,70 €? Sobre, més segell, més paper, més tinta, més costos informàtics, més hores de personal... No valdria més el farciment que el gall? Quantes cartes de reclamació caldria enviar a cada morós? Quants carters fent hores extra? I si no es paga, anirien al jutjat? Com provarien qui ha passat sense pagar? Amb l’anotació d’una matrícula feta per un empleat sense atribucions d’autoritat? Qualsevol reclamació s’ha de fer a una persona, física o jurídica, i, que jo sàpiga, un cotxe no és ni una cosa ni l’altra. Anotar una matrícula no és identificar ningú i el personal civil no té cap mena d’autoritat per demanar que t’identifiquis. Encara més: si la Generalitat cobrés els 100 € de sanció, els 1,70 € hi són inclosos, o la factura continuaria pendent? Ras i curt: tenen mala peça al teler. Estan espantats!

Com deia al començament, vaig passar per l’AP7 fa pocs dies i em vaig trobar amb trams tan ben senyalitzats com el de la fotografia. Ratlles tatxades, que no es veuen o que no valen. Si per postres et toca circular-hi de nit i plovent, el teu cervell rep una informació que és més falsa que un duro sevillano. Les neurones van boges i, al capdavall, l’àngel de la guarda, que no dorm ni de nit ni de dia, et mena pel camí menys dolent. Un autèntic bunyol, un himne a la seguretat. Mentre els mossos multen el pare que viatge en busca del seu fill, mort, ni es miren aquests atemptats tant o més cruels que un excés de velocitat.