Avui he vist escrit que “mentre
aquí perdem generacions, rebutgem els immigrants que vénen a treballar”. A
voltes repetim obvietats com a lloros sense pensar en l’abast del que diem, i aquesta
frase cal meditar-la bé. Resulta que el bonisme
ens du a masegar-nos el pit per tot el mal que hem fet als pobles africans, i,
evidentment, destrossada la nostra integritat física passem a l’acció i ens n’anem
a “salvar negrets”. És a dir, en lloc de deixar-nos estar de penedir-nos, el
que fem és tornar a potinejar aquelles terres sense pietat ni mesura i ara els
robem fins les seves generacions.
Qui es va inventar aquesta ocurrència hauria de reflexionar
i adonar-se de que cada generació d’africans que ve a casa nostra és una
generació que ells perden en benefici de la nostra opulenta societat, que ara
ja no vol ni tenir fills, ja no vol ni seguir el principi natural dels éssers
vius: nàixer, créixer, reproduir-se i morir. Cal pensar que la massa de gent
que ve a Europa deixa buits els seus països, que d’aquí uns anys trobarà a
faltar aquest contingent generacional. I és així com perpetuarem la seva
misèria: els robem fins la possibilitat del seu propi futur.
Ells també haurien de reflexionar i saber que si no és
treballant, lluitant, patint per la seva terra, tal com hem fet i fem nosaltres
per la nostra, no aixecaran pas el cap i continuaran sent el cul del món.
Haurien de veure que cada fill a qui paguen un viatge incert, és una pèrdua
irreparable per a la seva pròpia supervivència com a entitat única.
No diguem tonteries irreflexives, no ens deixem rentar el
cervell amb frases que no tenen ni suc ni bruc que pronuncien boques fartes que
alimenten cervells estúpids.
