dimecres, 21 de novembre del 2018

A la mort de l'avi Antònio


A les quatre de la tarda de diumenge dia 18 de novembre, bo i assegut al seu silló, el nostre avi Antònio va dir que ja en tenia prou i ens va deixar. Hi érem tots. El vam acompanyar fins on, amb un somriure sorneguer, ens va dir adéu. Per a ell en el funeral, vaig escriure i llegir una anècdota de les moltes que durant la seva vida llarga, 92 anys eixint de fer el dia 14, va saber viure. I diu així:

¿Han visto a los bandoleros?
Preguntaven els civils.
I bandoleros què són?
Jo no sé el què volen dir.

Bandoleros son los maquis.
¿Han estado por aquí?

Maqui, no n’hem vist mai cap
ni a casa ni pel camí.
Jo diria que no n’hi ha,
i si n’hi ha, ningú els ha vist;

o potser dormen de dia
i van i vénen de nit.
I vostès busquen els maquis
pels masos i pels camins?

Aquest és un fragment del poema de Desideri Lombarte, poeta de la franja, titulat Els maquis.

En acabar el servei militar l’Antònio es va fer guardiacivil: va ser la manera de fugir de l’esclavitud de l’ofici d’espardenyer que feia a Forcall. Era a finals dels anys 40 i el Maestrat i les muntanyes de Terol eren plenes de maquis, però l’Antònio no en va veure mai cap –com al poema de Desideri–. Un dels serveis que li tocava de fer era vigilar camins de muntanya per on circulaven aquells homes de la resistència. En un de tants, li va tocar de nit. Amagat en un marge es va disposar a passar una nit freda i inquieta. El tinent que els menava lligà un cordill al dit a cada guàrdia, i de tant en tant tibava el fil per assegurar-se que no s’adormien.
La fosca va passar sense incidents ni espants i amb els ulls mig clucs per la son, a l’Antònio li va semblar reconèixer, a contrallum del llustre, unes siluetes conegudes. Sense recordar-se del maquis ni de la guàrdiacivil, aquell home jove es va aixecar, es va acostar a les ombres i va veure que no s’havia equivocat: eren bolets. Un erol de formidables rovellons. Els va recollir tots i embolicant-los amb la capa, es va dirigir on era el tinent. En veure’l, l’oficial es va esverar i l’Antònio amb un “mire mi teniente” i un somriure de bat a bat li va ensenyar la collita. Aquell tinent li va clavar una esbroncada plena de sacrapandis i retrets, però l’Antònio se’l mirava sense entendre res. Haver trobat un tou de bolets en temps de gana havia de ser motiu per alegrar-se’n, no pas per enfurismar-se. El tinent, però, era una persona comprensiva i no va comunicar als seus superiors l’acudit d’aquell jove pallús de Forcall.
Així era l’avi: l’home que sabia trobar el costat bell en situacions terribles, l’home que amb un somriure infantil i burleta als llavis es reia d’allò de la vall de llàgrimes.
L’avi era senzill, auster, treballador; però també generós i reflexiu. El recordarem amb l’uniforme i la gorra, un xic de torta, recorrent els carrers del poble. El recordarem fangant a l’hort o assegut triant segells, classificant monedes, estampes o sobres de sucre; o bé repassant el diari, o llegint llibres d’història, una lectura que l’apassionava. Hedonista, amant de la vida i de tot el que li oferia, la va viure amb alegria i intensitat, acceptant amb un tremp formidable les patacades que li van tocar. L’avi, per damunt de tot, va ser un home bo i així és com el recordarem.
Ha mort amb 92 anys, als que va poder arribar per les seves ganes de viure i pels atzars de l’existència. Si aquella matinada algun maqui l’hagués enxampat plegant bolets potser no els hauria viscut.

El poema de Lombarte acaba així:

De maquis, si n’hi haguessin,
no deuen ser molt roïns,
que si n’hi ha i ells volguessin,
pobreta Guàrdia Civil.

Gràcies a tots els qui el van fer possible perquè el poguéssim viure.