En el seu article d’ahir (23/11/2016) al diari Ara, titulat “Toros”,
Josep Ramoneda parla de l’agonia d’aquest costum execrable que encara
persisteix a España. Certament no sé què pensar un cop llegit l’article, no
arribo a capir quin és el pensament d’aquest llicenciat en filosofia, i per
tant l’interpretaré al meu albir. D’una banda, ens fa una lloança de la fiesta quan parla de José Tomás i diu que és “un torero capaç de generar una emoció feta de risc i de grandesa
estètica que és contagiosa i que permet comprendre perfectament la passió que
alguns senten”. Home, quan parla de contagi, entenc que ell sent alguna
cosa quan veu un matxo amb els testicles prominents clavar-li una espasa a un
altre, dessagnat i abatut per banderilles i picadors. Dit això, Ramoneda fa la
puta i la ramoneta, bo i reconeixent l’aportació cultural (!?) que fan i han
fet el toreros a l’imaginari hispànic. Es pregunta si “n’hi ha prou a deixar-la morir lentament o cal organitzar un funeral de
comiat?”, insinuant que ell es partidari de la segona opció al llarg de tot
l’article.
Usant una expressió de moda, em sembla benvolgut Parareda
que vostè “fa un Rajoy”, un deixem passar el temps, apuntem-nos a una inacció salvadora
i així no ens comprometem. O encara diria més: mira, com que a mi això dels
toros em “genera una emoció”, fins i
tot hi he anat recentment a veure un tal Tomás, i potser hi podré tornar a
Barcelona mateix, més val que ho deixem, a veure què passa. I si estic de sort,
encara em moriré jo abans que els toros i no m’hauré de perdre “la grandesa estètica” d’aquesta salvatjada.
Ho sento, però per aquí no hi passo. De la mateixa manera
que Rajoy ha de deixar el Govern per corrupte i mal gestor, i ho ha de fer ara
mateix, així han d’acabar els toros: bon cop de falç!
