dilluns, 13 de febrer del 2017

Dubtes escarnits

Avui he llegit sobre dos temes que només admeten una lectura: el canvi climàtic i l’acolliment de refugiats. Són axiomes indiscutibles, inqüestionables, irrevisables. Respecte al primer, diré que el Francesc Mauri va tractar de mentider, de pagat per interessos obscurs, un científic que discrepa de l’apocalipsi climàtica que aquest home del temps ens vol engaltar com un supositori. En Mauri, un home verd que dia sí dia també ens mostra imatges inútils, però propagandístiques, de les estacions d’esquí que malmeten energia i destrossen la muntanya. Si dubtes del canvi climàtic et converteixes automàticament en un proscrit i en un, atenció, negacionista. Perquè no m’ho acabo de creure? Doncs perquè la humanitat sempre ha intentat de predir el futur des de temps immemorials, cosa força lloable, però que resulta una tasca en la qual sempre la caga, sempre. Els únics profetes bons van ser els de l’antic testament; i prou. Els profetes d’avui, la gent com el Molina o el Mauri –i la resta d’acòlits que els riuen la gràcia– diuen que la ciència els recolza i que les dades són irrefutables. Però quines dades? Les dades estadístiques del passat, les que mostren una tendència i gràcies? Dades, moltes d’elles recollides en temps antics amb aparells i mitjans antiquats gens homologables amb els s’empren avui. Dades i dades que no són res més que això: passat. Quan demanes explicacions o aclariments et miren malament, quan escrius els teus dubtes i els fas públics t’aborriquen i et llencen a les tenebres dels descreguts. Perquè al cap i a la resulta que en el canvi climàtic hi has de creure. Ja té amígdales la cosa. Doncs bé, i perquè quedi clar, jo dubto del canvi climàtic. És més, veig interessos obscurs al darrera dels qui el defensen.
Amb el tema dels refugiats, passa semblant: que déunostrusenyor  t’agafi confessat si goses posar en dubte el “casa meva és casa teva”. Ets un insolidari, no tens vergonya, no pots negar-te a ajudar, es moren de fred i gana... La darrera astracanada dels progreplastes ha estat el concert del sant Jordi, on un munt de patums es van trobar a cantar una estona per exhibir la seva caritat esquerranosa, però caritat al cap i a la fi. Perquè quan es tracta d’actuar es crida a l’Évole i se li fan llançar invectives falses i maldestres contra la inacció dels polítics, que són l’ase dels cops d’aquesta genteta. Jo, si m’haguessin donat la paraula en aquell aquelarre arnat només hauria fet una pregunta: a veure, que aixequin la mà els qui estan disposats a acollir un refugiat a casa seva i acompanyar-lo fins que es faci gran? M’agradaria quants d’aquells micos baladrers haurien aixecat la mà. És més: si algun d’ells, una mica menys pocavergonya, hagués alçat el braç, l’hauria apuntat ràpidament a la llibreta per recordar-li-ho. D’un altre forat en surt un tal Ustrell, periodista de CatRàdio (aspirant a Évole cataluf) que amb els diners de tots se’n va a fer el paripé per uns quants camps de refugiats i torna per refregar-nos a la cara tota la misèria que ha vist, però que no ha tocat (Déu me’n guard!). Ja em perdonareu, però fins els ous n’estic d’aquests pepitogrillos de mitja bufetada. Doncs bé, i perquè quedi clar, jo dubto del resultat d’acollir a la brava. És més, veig interessos obscurs al darrera dels qui ho defensen.
Estic dolgut i emprenyat perquè vivim un temps en què dubtar sobre segons quins temes et mereix l’escarni més merdós dels qui es creuen en la superioritat moral de dictar-te el que pots i no pots discutir.