dimarts, 31 d’octubre de 2017

Coscu, gallina, capità de la sardina

Quan anava a escola amb els hermanus de la Salle –nou anys de calvari– en fèiem de tots colors. L’escassetat de recursos pedagògics d’aquella gent era tan evident que la nostra imaginació anava a tota vela per veure quina en podíem fer. Tant a classe com al pati, sempre en fèiem bullir alguna que pogués incomodar aquella gent de bragueta gegantina. Recordo dues marranades relacionades amb l’orina que ens van proporcionar dues glorioses tardes pel cabreig desenfrenat que van causar als pobres frares de torn. N’explicaré una. Per calefacció a les aules hi havia una estufa de llenya que amb prou feines escalfava la primera fila de taules. Damunt de l’artefacte s’hi solia posar una  llauna de sardines enorme, d’aquelles que a les botigues usaven per vendre-les a la menuda. Plena d’aigua, aquella palangana havia de servir per a humitejar l’aire ressec de la classe. Un bon dia, a l’hora del pati, a algun espavilat li va fer mandra dur l’estri fins a la font per a reomplir-lo, i sense pensar-s’hi gaire... s’hi va pixar. En entrar del pati, al cap de poca estona, la classe pudia a pixum de mala manera i l’hermanu ens va castigar a tots a ensumar-lo tota la tarda. Ell en va fugir, esclar. La llarga ensumada pixumaire va ser el resultat de la resposta a la pregunta de “¿quién ha sido?” seguida d’un silenci sepulcral: tots vam callar com a rates amb la mitja rialla als llavis. “¡Pués vais a quedaros todos hasta las siete oliendo vuestra porqueria!” ens va etzibar el de la sotana. Immediatament, el “yo no he sido” va anar passant d’una boca a l’altra, a veure si algú es podia lliurar de l’ensumada, però no hi va haver pietat.
Al Parlament de Catalunya, el passat dia 27 d’octubre, va votar en secret la proclamació de la República Catalana. El gest era per a evitar als parlamentaris la repressió evident de l’estat espanyol contra els qui votessin “si” a la resolució. En Franco i en Rabell, els dos pastorets de Podem, –en Garrofa i en Pallanga, el tap i la carbassa, en Laurel i en Hardy, com vulgueu– van mostrar la papereta a tort i a dret per deixar ben clar que ells votaven NO. Era un exercici de transparència? Noo! Era aquell “yo no he sido” que de petits exclamàvem per no rebre el clatellot furibund del crac de la pedagogia de torn. Un gest infantil, traïdor i mesquí de dos pobres nois. El mestre no els tocarà, però ja hi haurà qui, en sortir de classe els esperarà.