dilluns, 9 d’octubre de 2017

Els quicos jubilates

En temps de crisis surten els “jos” amagats que molts portem a dins i deixem anar efluvis de nostàlgia per tot arreu. Els qui ja tenen, tenim, una edat solem pensar que abans tot era millor, que nosaltres vam prendre les decisions encertades i que quan ens pregunten si tornaríem a fer el mateix en cas de tornar a néixer diem invariablement que per descomptat, que sí. Uns ho diuen per amagar el seu fracàs i altres per justificar i afirmar la posició social a la qual han arribat. Només cal veure els polítics socialistes, i altres esquerranosos, d’aquest país. Tots els qui estan en contra del procés són personatges que figuren als consells d’administració de grans empreses, ben asseguts davant del seu gin-tònic comentant displicentment els moviments socials actuals. Els que havien estat revolucionaris contra el règim franquista, que van lluitar anys i anys sense esperança contra el dictador, ara veuen il·lús aquell que vol una Catalunya independent. Diuen que ens estimbarem, que correm eixelebrats, orats, cap al precipici, que ens atonyinaran per tots cantons, que no ens voldran enlloc i que patirem molt. És a dir, diuen a la societat d’avui el que els seus pares els deien a ells, fan profecies apocalíptiques i d’apologetes del fracàs. Aquesta reflexió sobre el patiment, l'haurien de fer els joves, no pas nosaltres. Són ells que no tasten precisament el nivell de vida de l’Europa occidental, sinó que tenen contractes de merda i sous de misèria i dir-los, que el seu, el nostre esforç, per aconseguir altres estadis és una merda, que estem sonats em sembla indignant. No, per aquí no hi passo.
Benvolgut jubilata: no oblidis la teva lluita. Què hauries contestat aleshores, quan pretenies tombar la dictadura? Que potser no et deien que era impossible? Et vas aturar davant la repressió i la frustració? Vas pensar que el teu nivell de vida, i el dels teus pares, ja era prou bo? Que la teva feina era satisfactòria i que tenies prou llibertat? Quant d’esforç i frustracions ens va costar tot allò?  Jo em jubilaré d'aquí quatre dies, creus que no em preocupa la meva pensió? Creus realment que penso que els meus fills ja estan assentats i que viuen a l'Europa occidental? Ells el saben perfectament els cost del seu futur, o hem de pensar que són uns imbècils? Ara ja no vas amb jersei, portes americana i corbata i qualsevol moviment que alteri el racó confortable que t’has construït. És això que els voleu transmetre als joves?

Molts jubilates demanen calma. Deu ser la que demanava Ovidi Montllor en aquella memorable cançó –De l'espai no te'n refies mai– que deia... “Es demana calma al poble. / No patiu! Es prendran mesures. / Calma! Tranquilitat! / El poble està calmat. / No s'ha posat nerviós. / I més d'un a pensat: / Home, si paguen millor...”. No fos el cas que “trenquéssim la fràgil immobilitat de l’aire”. Aquests darrers dies he anat a totes les manifestacions amb el meu fill i hem cridat plegats les mateixes consignes. I m’he sentit bé, molt bé.